Ex-libris d'Oriol M. Diví al meu nom

El P. Oriol M. Diví va iniciar el seu camí cap a la llum el març de 2013. Aquest és l'ex-libris que anys enrere havia gravat al meu nom. A continuació reprodueixo el text que vaig escriure en memòria seva, i que va ser publicat a la revista EX-LIBRIS número 51:

El Pare Oriol M. Diví va morir a aquella hora màgica i fronterera entre dues llums. Era la nit del 19 al 20 de març del 2013, amb l’entrada de la primavera. M’agrada veure en aquesta circumstància temporal del seu traspàs el símbol de la primavera de llum i vigor pasqual, que ara viu la seva ànima sensible com l’aire fi i càlid dels primers dies de l’equinocci. 

El febrer passat havia complert 89 anys i en feia 55 que era monjo de Montserrat. Era un referent en el món de l’exlibrisme català. També ho era fronteres enllà, on la seva obra era igualment apreciada i celebrada.

Del seu art exquisit com a gravador d’ex-libris n’he parlat en tants escrits. És per aquest motiu que aquí voldria referir-me a la percepció que, durant els molts anys d’amistat, m’havia fet de l’espiritualitat del Pare Oriol: humil, temprada, elegant i lluminosa com la mateixa gràcia de Déu que ell sempre va reconèixer haver rebut.

Encara afegiré, però, un distintiu que el van fer mestre de vida plena en l’ànima de tanta gent: l’exercici d’una paternitat espiritual en els qui alguna vegada li vam sol.licitar consell. Consell que, juntament a una opinió recte i afinada, es manifestava amb el to matern i comprensiu de la Verge Bruna. En l’espiritualitat madura, serena, equilibrada i exemplar del Pare Oriol M. Diví sempre em va semblar que hi confluïa amb una gran harmonia Déu i la seva Presència, Manifestació de la Saviesa de Déu.

En els seus inicis com a monjo de Montserrat, i durant llargs anys, el Pare Oriol M. Diví va formar part de la comunitat de Tantur, a Jerusalem. Segons crec, aquest temps passat a Terra Santa el va marcar profundament. En la seva contemplació de Déu, a Jerusalem, devia sentir de tan a prop la veu fonda del Pare creador que s’havia revelat als patriarques bíblics, així com devia sentir de ben a prop la veu del Fill, el Mestre encarnat en la figura fraternal de Jesús, que en la seva jovenesa l’havia cridat des del llac de Galilea perquè el seguís.

Però en la contemplació de la Moreneta, igualment devia sentir la força, el calor i la inspiració espiritual de la Verge Mare i Domus aurea, com diu una de les lletanies dedicades a la Verge Maria. Crec interpretar aquesta Casa Daurada com l’estança al món de la Presència o Saviesa de Déu, com així es llegeix al Llibre dels Proverbis de Salomó (IX, 1): La Saviesa va edificar casa seva.

La Saviesa de Déu es vol fer present al món i ho fa a través nostre si som prou generosos i hospitalaris tot fent-li lloc apartant l’ego. Déu i la seva Presència es manifesten través de la llum del coneixement, de la ciència i l’art de la Veritat. Maria de Montserrat és una imatge d’aquesta Saviesa pura, materna, pròdiga en l’Amor incondicional que relliga i té cura de les ànimes i intermediària en tant que també és, com es diu en una altra de les lletanies dedicades a Maria, Janua Caeli, Porta del Cel, o pas entre la Terra i el Cel dels homes i les dones.

Aquests dies he meditat en totes aquestes figures que representen la realitat trinitària de Déu en el si de l’ànima humana i que, amb els anys, vaig anar veient en aquest monjo artista i d’espiritualitat tan contemplativa com d’acció efectiva. Agraeixo tan profundament les atencions rebudes pel P. Oriol, que van anar més enllà del camp exlibrístic per esdevenir font d’inspiració vital. Paternitat, maternitat i mestratge espirituals sempre van convergir amb tanta naturalitat i transparència en la persona amable, atenta, serena i harmoniosa del P. Oriol M. Diví.