Revista EX-LIBRIS número 82

Cada vegada que arriba a casa un número de la Revista EX-LIBRIS és una festa. Fa trenta-vuit anys que es publica sense interrupció i ja som al número 82. En aquesta ocasió els exlibristes i els interessats en els llibres, l'art i la cultura hi trobaran: un article signat per mi en què faig un recordatori, amb llums i ombres, de la bibliotecària Carme Illa i Munné, que ens va deixar el primer dia de l'any 2026. A continuació el president de l'ACE, Marià Casas, relata amb la vivacitat que acostuma la seva visita al castell de Tamarit. Al llarg de l'article ben il·lustrat, Casas fa un escandall de la seva història, esmenta les obres d'art que hi troba així com també els exlibris que hi estan relacionats. Es clou aquest número amb una aportació bibliogràfica important: la reproducció al complet de la revista Pro Ex-libris (1921-22) amb el desig que les noves generacions d'exlibristes en tinguin coneixement i puguin admirar aquesta publicació d'alt i bell contingut relacionat amb el món de l'exlibris, fruit del col·lectiu Unió d'Exlibristes Ibèrics, que l'any 1919, després de la debacle de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) van constituir l'Associació Pro Ex-libris.

Discurs llegit en l'acte de donació del meu fons exlibrístic a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer

 

 

Un breu apunt sobre el meu pas en el món de l’exlibrisme

 

A la primavera de l’any 1976, ara fa exactament cinquanta anys, vaig descobrir l’existència dels exlibris en una ben nodrida biblioteca particular. Mai no és tard. Però havent-me format en disseny gràfic a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis artístics, i havent treballat en tres estudis publicitaris fins aquell moment, aquella petita il·lustració impresa en un bon paper em va sorprendre molt: mai ningú me n’havia parlat, tot i ser objecte d’una art gràfica. Com sigui, no és un fet estrany: encara ara s’ha d’informar sobre què és, i per a què serveix un exlibris, i això m’ha anat portant a escriure articles i a donar conferències sobre el tema com a acompanyament a la meva tasca creativa i expositiva.

     Pel que fa a aquella tarda, i tal com em va ser explicada la funció de l’exlibris després de la meva pregunta curiosa, aquella il·lustració que tenia davant dels ulls donava fe, en efecte, de la propietat dels llibres d’aquella biblioteca. Sense ser una obra excepcional: era un dibuix a ploma de Valentí Castanys, l’exlibris que tenia a la vista em va captivar a l’instant amb el fulgor de la descoberta. De seguida vaig desitjar fer-ne un, i en el meu íntim pensament fins i tot volia millorar-ne l’expressió artística, encara que no seria fins a l’estiu de l’any 1977 que dissenyaria el meu primer exlibris, la primera obra que marcaria el meu pas en el món de l’exlibrisme fins avui. El darrer exlibris porta el número 486, i és a nom de la meva néta Carla, en l’avinentesa dels seus 13 anys.

     Aquell any 1977, però, poc imaginava la magnitud d’aquest univers on brillen amb la seva llum particular aquestes marques de biblioteca que potser en un llenguatge pròxim al del disseny gràfic es podrien definir com logotips personalitzats per marcar els llibres de propietat.

     L’any 1985 va constituir-se en una fita capdal: vaig conèixer el professor Joan-Lluís de Yebra, autor d’una publicació que contenia el repertori dels exlibris d’Alexandre de Riquer i autor de la tesi sobre els exlibris de Josep Triadó, ambdós artistes rellevants del Modernisme. En aquest moment, quan feia vuit anys que dibuixava exlibris en solitari, i que per invitació de diverses entitats ja n’havia exposat en diferents mostres (la primera mostra data de l’octubre del 1983), encara no tenia coneixement, com tinc ara, de la fabulosa història i l’afició col·leccionista que hi ha darrere dels exlibris. Com en la bibliofília o la filatèlia, cal no perdre de vista que els exlibris no només tenen un valor artístic sinó també monetari en el mercat internacional, i aquest fet afua el col·leccionisme i el valor en les subhastes.

     De la mà de Joan-Lluís de Yebra vaig descobrir tot aquest món que em va meravellar i que em vaig apressar a conèixer més a fons. Per Joan-Lluís de Yebra vaig saber que l’any 1950 s’havia creat a Barcelona l’Asociación de Exlibristas de Barcelona (AEB), associació que va estar molt activa fins a l’any 1970.  Però amb la crisi mundial del petroli i l’encariment de la vida en tots els àmbits, es va deixar de publicar la Circular que editava aquesta entitat. Aquest fet va refredar completament la vida associativa de l’AEB, que a partir d’aquest moment va restar inactiva.

     Havent-nos entusiasmat mútuament amb l’afortunada coneixença, Joan-Lluís de Yebra em va presentar la col·leccionista i impulsora de l’Asociación de Exlibristas de Barcelona, Pepita Pallé, així com de seguida em va posar en contacte amb el monjo benedictí i gravador d’exlibris P. Oriol M. Diví. Aquesta avinentesa va propiciar que per primera vegada assistís a un Congrés Internacional d’Exlibristes, que es fa cada dos anys, i que en l’any 1986 va tenir lloc a la ciutat neerlandesa d’Utrecht. En van seguir d’altres. El món de l’exlibrisme aviat em va considerar de la família.

     Un petit nucli d’exlibristes: dissenyadors, col·leccionistes i historiadors* vam iniciar a Barcelona unes reunions en un petit bar, La terrasseta, a prop del domicili del professor De Yebra, amb la ferma voluntat de reprendre l’exlibrisme que en els seus inicis estava amarat del modernisme propi de principis del segle XX. És així com el gener de l’any 1989 va néixer l’Associació Catalana d’Exlibristes (ACE), la quarta associació en el que va de segle, com així ho ha historiat el primer president de l’ACE, Francesc Orenes.

     De tot aquest recorregut fins ara, amb tots els detalls i impressions que he considerat més sobresortints, n’he fet memòria escrita al llibre Elogi de l’exlibris, publicat l’any 2023. És el primer llibre sobre exlibris en el seu gènere testimonial. La Història s’escriu tenint en compte fets, noms i dades. Però dins de la Història hi batega un cor viu: el cor de les històries personals entreteixides pels fils que connecten els seus protagonistes. És per aquest motiu que en el relat memorialístic faig esment dels seus protagonistes, un veritable retrat de grup, com ara i aquí faig esment del camí que m’ha portat a fer donació a la Biblioteca Víctor Balaguer de la meva obra exlibrística, acompanyada de tot el material exlibrístic que he anat aplegant durant els anys d’una activitat intensa en aquest camp: exposicions, conferències, tallers, articles sobre el tema i, perquè no dir-ho, de les diverses manifestacions d’afecte envers aquestes petites obres que em van seduir pel seu format i simbolisme, i que en més d’un moment de silenci creatiu m’han fet sentir com la monja Eude realitzant els dibuixos miniats del Beatus que es conserva a la catedral de Girona.

     Va voler l’atzar, o el destí, que per motius d’índole personal l’estiu de l’any 1993 em desplacés a viure a Vilanova i la Geltrú, ciutat on jo ja havia fet dues exposicions d’exlibris (una l’any 1986 i una altra l’any 1988*), i coneixia com el palmell de la mà l’obra exlibrística d’un dels més grans gravadors dels temps moderns: Enric-Cristòfol Ricart. En aquest punt del relat voldria ressenyar que escric justament en la taula de treball on Ricart realitzava les seves xilografies. Es tracta d’una feliç coincidència que per a mi té un significat emotiu i espiritual profund, i que d’una manera tan bella em lliga a una tradició exlibrística a Vilanova i la Geltrú, ara ja una tradició històrica, que havia començat aquell any 1902, quan a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, al Saló Isabel, va tenir lloc la primera exposició d’exlibris a Catalunya i els seus impulsors, amb el Doctor Thebussem* i el bibliotecari Joan Oliva al capdavant, s’havien fet el propòsit de crear una col·lecció d’exlibris de caire institucional, com així va ser.

     Hi ha un fil de continuïtat entre aquells dies i els dies d’avui, per com els exlibris d’Enric-Cristòfol Ricart, que per voluntat de la família estan resguardats a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, vindrien a ser el llaç d’unió entre aquella primera època inaugural de primers del segle XX, i aquesta tercera època, ja en el segle XXI, amb la incorporació de la meva donació al conjunt exlibrístic que es custodia en la institució artística i cultural fundada l’any 1884 per l’escriptor i polític Víctor Balaguer amb la voluntat de fomentar l’educació i la cultura.

     Abans he dit que vaig tenir coneixement de l’existència dels exlibris en una biblioteca. Fet que si en aquell moment va tenir una gran transcendència perquè em va transformar la vida i la meva activitat artística, ara es manifesta en l’alegria que proporciona ser una baula de continuïtat en un llarg recorregut que exalta el valor artístic i històric dels exlibris a la ciutat de Vilanova i la Geltrú i concretament a la seva Biblioteca Museu. Amb el pas del temps, aquesta institució centenària i patrimonial de la ciutat s’ha constituït en custodi també d’unes obres selectes de petit format i de conreu minoritari com són els exlibris que, cal dir per a qui hi pugui estar interessat, a través dels seus estils, variants simbòliques i tècniques gràfiques, es podria resseguir el fil conductor dels moviments artístics i formes estètiques que s’han anat succeint com onades en la mar fèrtil de l’art, durant el segle XX fins ara mateix.  

Teresa Costa-Gramunt, 13 de març de 2026

 

Capítol d’agraïments:

Agraïment a Laia Manuel, responsable de la Biblioteca Víctor Balaguer, per la càlida recepció de la donació, per l’interès en el relat del camí exlibrístic que m’ha portat fins al dia d’avui, justament el dia en què compleixo 75 anys. Un agraïment també per al seu equip.

Agraïment als presidents de l’Associació Catalana d’Exlibristes: Francesc Orenes, ja traspassat, i Marià Casas, actual president de l’ACE, que amb la seva saviesa i dinamisme han donat vida a l’associació que vam crear l’any 1989.

Agraïment a Joan-Lluís de Yebra. De la seva mà vaig entrar en la família exlibrística que manté viu el conreu dels exlibris arreu del món a través de la FISAE, la federació internacional d’associacions d’exlibristes.

Un recordatori per al P. Oriol M. Diví i Mercè Insenser, artistes del gravat xilogràfic ja traspassats, però molt presents en la meva memòria.

Agraïment a la meva família, que sempre m’ha acompanyat en aquesta aventura artística que els meus fills, de nens, devien trobar ben exòtica, però que han estimat sempre i que actualment valoren en el que val tota una trajectòria en el camp de l’art i la cultura. Finalment agraïment a Oriol Pi de Cabanyes, que només entrar a casa aquell estiu de 1993, ara farà trenta-tres anys, ja em va fer ofrena de la taula de bona fusta on el seu oncle-avi, Enric-Cristòfol Ricart, havia gravat les seves xilografies

 

*Membres fundadors de l’ACE: Pepita Pallé, col·leccionista, Joan-Lluís de Yebra i Francesc Orenes, tots dos historiadors de l’exlibrisme, Víctor Oliva, dissenyador gràfic i descendent de la família d’impressors Oliva de Vilanova, P. Oriol M. Diví (no hi va assistir, però beneïa l’acte des de Montserrat), i jo mateixa, l’única dona creadora d’exlibris en aquell moment.

*Quan l’any 1988 vaig fer la segona exposició a Vilanova, a la Biblioteca Víctor Balaguer (ara Biblioteca Joan Oliva), va venir al meu domicili, aleshores a Barcelona, la senyora Teresa Basora per tal de concretar detalls. Era l’última exposició que organitzava en la seva etapa professional i tothora hi va mostrar un gran interès, ja que, tal com em va dir en la conversa, era conscient del valor patrimonial de la col·lecció històrica de la BMVB que ella havia custodiat. En aquest context, Teresa Basora estava sorpresa i admirada per la meva activitat com a dissenyadora d’exlibris en l’actualitat.

*Pseudònim o nom de ploma de Mariano Pardo de Figueroa (1828-1918).

 

 

Donació del meu fons exlibrístic a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer

 

"Aquest divendres 13 de març, a les 18 hores, tindrà lloc l'acte oficial de donació del fons personal d'exlibris de l'escriptora i dissenyadora Teresa Costa-Gramunt a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Aquesta aportació reforça la tradició exlibrística de la institució i afavoreix la contribució de les dones en aquest camp.

El fons, que ocupa uns cinc metres lineals, recull la trajectòria de Costa-Gramunt com a creadora d'exlibris i fundadora de l'Associació Catalana d'Exlibristes (ACE). Inclou els primers exlibris dissenyats per l'autora el 1977, les exposicions iniciades el 1985, la intensa activitat expositiva dels anys noranta i articles publicats fins a l'actualitat. La donació comprèn material artístic —dibuixos originals, impressions i reproduccions— i material bibliogràfic en format físic i digital, que podria arribar a ampliar-se amb noves aportacions.

La Biblioteca Museu Víctor Balaguer té un paper rellevant en la història de l'exlibris a l'estat espanyol. L'any 1902 va acollir la primera exposició del país, promoguda pel Doctor Thebussem, i conserva la primera col·lecció institucional catalogada per Joan Oliva, fundador de la impremta Oliva. Posteriorment, el fons va incorporar exlibris del pintor i gravador E. C. Ricart. Malgrat la seva importància històrica, aquests fons encara no han rebut el reconeixement nacional que mereixen, fet que fa que la donació de Costa-Gramunt sigui especialment significativa.

Aquesta aportació dona continuïtat als llegats precedents i amplia els fons amb exlibris i bibliografia del segle XX. El conjunt no només reforça la col·lecció històrica de la biblioteca, sinó que també facilita la recerca acadèmica i contribueix a documentar els fons existents.

A més, el fons d'autoria femenina que aporta Teresa Costa-Gramunt, amb més de 45 anys d'activitat exlibrística i actual vicepresidenta de l'ACE, contribueix a equilibrar la representació de les dones a la institució balagueriana, i posa en relleu la seva trajectòria com a creadora i promotora d'exposicions, tallers i conferències sobre exlibris."

Així es va anunciar als mitjans de comunicació l'acte de donació que, com es va remarcar en l'acte institucional, "amplia la col·lecció històrica de la institució vilanovina, potencia els fons d'autoria femenina i consolida el llegat exlibrístic del segle XX" amb un peu, podem afegir, al primer quart del segle XXI.

Aquest acte ha estat la culminació d'una trajectòria de cinquanta anys en el camp dels exlibris, si bé queda oberta per com estic implicada en la tasca creativa i divulgativa de l'exlibrisme tant en l'àmbit personal com en l'àmbit de la meva estreta relació amb l'Associació Catalana d'Exlibristes. 

(a la imatge, una vista de l'exposició que va acompanyar l'acte de donació)

Dibuixar amb tisores

 

Per entretenir-me i alhora estimular la imaginació i la traça manual en la meva infantesa abans d’aprendre a llegir i a escriure, la mare em va ensenyar a retallar amb tisores fines el que ella en deia ‘mocadors’ (per les randes que d’antic adornaven aquestes petites peces de cotó, de fil o de seda). Molts anys endavant vaig descobrir que aquella pràctica manual donava forma a les precioses ‘neules de paper’ que tradicionalment es pengen del sostre de les esglésies de Mallorca com a gràcil ornament nadalenc.

     Havent observat els singulars resultats que s’obtenien amb el paper retallat, quan cursava disseny gràfic a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics me’n vaig servir més d’una vegada. Amb aquella tècnica senzilla aconseguia dissenys d’una gran visualitat comunicativa. El professor, Eustaquio Casero, que tenia ànima de pintor, n’estava tan encantat com jo estava feliç de seguir una veta interior que anys a venir va tenir una gran eclosió en la darrera etapa de la meva activitat en el camp del disseny d’exlibris. De manera radical, definitiva, vaig perdre la vista que durant dècades m’havia permès dibuixar amb una gran perfecció formal dibuixos a ploma en tinta xinesa, com per generacions ha estat usual de fer els originals que havien d’anar a la impremta i que jo havia après a realitzar a l’estudi publicitari de Ramon Parera.

     Em vaig entristir, però no deprimir i, com es diu ara, em vaig reinventar. En l’atzucac en què tot d’una em vaig trobar havia de decidir quin camí seguir a partir d’aquell moment. Ja havien començat els temps del disseny per ordinador que descavalcava l’art manual. El vaig descartar: volia continuar sent l’artesana dels meus exlibris. En aquella cruïlla se’m va presentar una solució: els dibuixos a ploma serien substituïts pel collage i el paper retallat. En aquells dies jo ja tenia un coneixement històric del papercutting o cut-out: l’art o tall de paper dels dissenys de paper que ha evolucionat arreu del món per adaptar-se als diferents estils i cultures. El papercutting és art tradicional a la Xina, a Mèxic i a l’Europa central amb les famoses silhouettes, que representen la imatge d’una persona (generalment el seu perfil), un animal, un vegetal, un paisatge o una escena retallada d’un paper o cartolina d’un sol color (sovint negre), que contrasta amb la superfície blanca. Pel seu efecte visual, jo ja havia fet ús creatiu de la tècnica de les silhouettes quan dibuixava plomes a tinta xinesa.

     El collage i el papercutting, cut-out o paper retallat, em van obrir noves perspectives a les possibilitats creatives dels futurs exlibris. Si amb les plomes dibuixades a tinta havia de limitar-me al disseny en blanc i negre de les peces, ara podia emprar papers de tots colors i textures diverses. I, més encara: experimentar sobre la marxa si m’abellia sortir del primer esbós o reformular-lo. I quan ja feia temps que experimentava i gaudia del disseny d’exlibris a través del collage i el papercutting, vaig llegir un episodi biogràfic del pintor Henri Matisse: s’hi explica que havent patit una malaltia greu: un tumor intestinal que el va deixar físicament molt impossibilitat, va revolucionar la seva pintura amb collages i cut-outs, que van resultar uns vehicles formidables per expandir el seu llenguatge artístic sempre acolorit i trencador sense oblidar la tradició, és a dir: d’on venim.

     Sense saber-ho en aquell moment, a vegades seguim el camí tant d’arts tradicionals com el paper retallat com arts experimentals d’última hora com el collage, que ens retornen l’entusiasme quan tot semblava perdut. Instal·lada ja en l’ús d’aquestes dues tècniques, també els meus exlibris van reviure en una renovada alegria creativa.

(article publicat al diari digital El Matí, 4 de març de 2026)

Exlibris Cèsar Martinell

 

En la visita a l'exposició El Penedès amb ulls de Gaudí que fins al juny tindrà lloc a la Capella de Sant Pelegrí del Vinseum, a Vilafranca del Penedès, en una de les vitrines s'exhibeix l'exlibris de caire simbòlic que Cèsar Martinell va dissenyar per a ell mateix. 

En tant que arquitecte, Cèsar Martinell va tenir tractes amb Gaudí i com a historiador de l'art va ser un dels primers a escriure sobre el genial arquitecte de qui aquest any 2026 es commemoren amb gran solemnitat els cent anys de la seva mort. 

L'autor de la primera biografia de Gaudí, però, va ser el vilanoví Josep Francesc Ràfols, arquitecte, pintor, historiador de l'art i autor del Diccionari Biogràfic d'Artistes de Catalunya. Havent treballat en les obres de la Sagrada Família i, per tant, d'haver establert una relació estreta amb Gaudí, és de lamentar que en l'exposició El Penedès amb ulls de Gaudí no se'n faci un esment explícit, ja que es tracta d'una mostra que pretén abarcar la relació que Gaudí va tenir amb el Penedès eixamplat si en podem dir així, com és la seva vinculació a través de la construcció (amb Francesc Berenguer, tal com darrerement s'ha establert l'autoria) del Celler Güell en el terme municipal de Sitges, per encàrrec d'Eusebi Güell, un del seus mecenes més importants. Hi ha biaixos expositius que no s'entenen, o si s'entenen encara és pitjor per l'oblit interessat que representen.

Myroslava Kopcha

 

  A través de la newsletter número 530 de la FISAE (federació d’associacions d’exlibristes d’arreu del món), el seu impulsor i editor, el danès Klaus Rödel, ens informa, dolgut, de la mort d’una jove i prometedora artista ucraïnesa: Myroslava Kopcha.

     En un mitjà de comunicació ucraïnès llegeixo que l’artista i soldat Myroslava Kopcha va morir en una missió de combat que l’havia dut a la frontera amb Rússia, a la regió de Txernihiv. Hi va morir juntament amb un company. Myra, que així és com era anomenada per la família i amics, tenia 25 anys. Com a gravadora, pintora, dissenyadora i il·lustradora era coneguda amb el nom d’Akira. El disseny d’exlibris havia atret la seva creativitat i ja n’havia fet uns quants amb el seu estil remarcable.

     Myroslava Kopcha va néixer a Berezhany, a la regió de Ternopil, però va passar la major part de la seva vida a Lviv. Diuen els qui van conèixer i estimar la jove Myra que per a ella «l’art era una manera singular de veure el món, i el servei era un deure que es prenia molt seriosament». Segons Halyna Kopcha, la mare que la plora, Myra «sabia combinar l’art i la lluita i veia bellesa en tot».

     Myroslava Kopcha va servir com a soldat voluntari en una unitat de reconeixement aeri que es dedicava a la vigilància i recopilació de dades des de l’aire. La seva devoció per Ucraïna era tan gran com era gran el seu esperit d’artista. En l’article necrològic, publicat el dia 13 de desembre de 2025, a poc més de dues setmanes de la mort de Myroslava Kopcha, es llegeix: «La llum que la Myra desprenia s’expandia tothora al front: va conservar intacta la sensibilitat per la bellesa i percebia llum fins i tot enmig de tanta foscor».

     Foscor, morts i tant dolor com el que veiem en les imatges que arriben a intermitències, segons l’actualitat informativa, tant del front com de les ciutats ucraïneses bombardejades i saquejades. Ara farà quatre anys de l’inici de la invasió russa a Ucraïna i fa mal al cor saber que s’han sacrificat tantes vides com la de Myroslava Kopcha de la qual se’n recorda «la creativitat i el coratge que la va convertir en una llum en la fosca de la guerra», tal com va repetint l’escriptor de l’article que li fa homenatge, i encara afegeix que «el seu record inspira perquè la llum de l’art viu en cadascun de nosaltres quan arriba el moment de defensar un futur millor». L’art no és només un fet estètic sinó també, i sobretot, un fet moral, és a dir: un fruit de l’esperit.

(article publicat al diari digital Eix Diari, 4 de gener de 2026)

Revista EX-LIBRIS número 81

 

Quin goig que fa rebre la revista EX-LIBRIS que dos cops l'any publica l'Associació Catalana d'Exlibristes (ACE)! En aquest número hi trobem signada per Ryszard Baloñ la semblança de l'obra en linogravat de Cristina Gladys Muñoz, d'origen argentí. La seva llista de 140 exlibris comença l'any 2008 i fins ara. L'exlibris que il·lustra la portada de la revista: un gat acotxant-se entre llibres, és obra seva. En el seu article, publicat a continuació, Marià Casas, president de l'ACE, explica en què consisteix aquesta tècnica, una variant de la xilografia o gravat en fusta. Cristina Gladys Muñoz hi excel·leix amb un estil colorit inconfusible.

Cal celebrar que en aquest número s'hagi inclòs un llarg article dedicat a l'obra exlibrística del celebrat artista italià Italo Zetti (1913-1978), que es troba a l'infern de la biblioteca del palau de Perelada. La seva autora, la bibliotecària Inés Padrosa Gorgot, en un article publicat a continuació explica les característiques d'aquest espai en què les grans biblioteques preservaven els llibres prohibits...

L'article: Exlibris: huellas artísticas de identidad en los libros respon a la visita i a la interessant i dinàmica conferència que Marià Casas va fer a l'Archivo de la Biblioteca Nacional. Artista de l'exlibris i gran col·leccionista d'aquestes marques d'identitat dels llibres, Marià Casas té una col·lecció d'unes 95.000 peces... Un tresor.

A continuació es pot llegir la semblança de l'artista bielorussa Ekaterina Kovzus, que s'il·lustra amb exlibris de la seva autoria.

Clouen aquest número 81 de la revista EX-LIBRIS els exlibris guanyadors i mencions d'honor de la Biennal Contratalla Primer premi: Hristo Kerin, de Bulgaria. Segon premi: Silvana Martignoni, d'Itàlia. Tercer premi: Mauricio Schvarman, d'Argentina. El tema de concurs era l'erotisme, un tema que sempre té molt d'èxit de participació.