Exlibris Cèsar Martinell

 

En la visita a l'exposició El Penedès amb ulls de Gaudí que fins al juny tindrà lloc a la Capella de Sant Pelegrí del Vinseum, a Vilafranca del Penedès, en una de les vitrines s'exhibeix l'exlibris de caire simbòlic que Cèsar Martinell va dissenyar per a ell mateix. 

En tant que arquitecte, Cèsar Martinell va tenir tractes amb Gaudí i com a historiador de l'art va ser un dels primers a escriure sobre el genial arquitecte de qui aquest any 2026 es commemoren amb gran solemnitat els cent anys de la seva mort. 

L'autor de la primera biografia de Gaudí, però, va ser el vilanoví Josep Francesc Ràfols, arquitecte, pintor, historiador de l'art i autor del Diccionari Biogràfic d'Artistes de Catalunya. Havent treballat en les obres de la Sagrada Família i, per tant, d'haver establert una relació estreta amb Gaudí, és de lamentar que en l'exposició El Penedès amb ulls de Gaudí no se'n faci un esment explícit, ja que es tracta d'una mostra que pretén abarcar la relació que Gaudí va tenir amb el Penedès eixamplat si en podem dir així, com és la seva vinculació a través de la construcció (amb Francesc Berenguer, tal com darrerement s'ha establert l'autoria) del Celler Güell en el terme municipal de Sitges, per encàrrec d'Eusebi Güell, un del seus mecenes més importants. Hi ha biaixos expositius que no s'entenen, o si s'entenen encara és pitjor per l'oblit interessat que representen.

Myroslava Kopcha

 

  A través de la newsletter número 530 de la FISAE (federació d’associacions d’exlibristes d’arreu del món), el seu impulsor i editor, el danès Klaus Rödel, ens informa, dolgut, de la mort d’una jove i prometedora artista ucraïnesa: Myroslava Kopcha.

     En un mitjà de comunicació ucraïnès llegeixo que l’artista i soldat Myroslava Kopcha va morir en una missió de combat que l’havia dut a la frontera amb Rússia, a la regió de Txernihiv. Hi va morir juntament amb un company. Myra, que així és com era anomenada per la família i amics, tenia 25 anys. Com a gravadora, pintora, dissenyadora i il·lustradora era coneguda amb el nom d’Akira. El disseny d’exlibris havia atret la seva creativitat i ja n’havia fet uns quants amb el seu estil remarcable.

     Myroslava Kopcha va néixer a Berezhany, a la regió de Ternopil, però va passar la major part de la seva vida a Lviv. Diuen els qui van conèixer i estimar la jove Myra que per a ella «l’art era una manera singular de veure el món, i el servei era un deure que es prenia molt seriosament». Segons Halyna Kopcha, la mare que la plora, Myra «sabia combinar l’art i la lluita i veia bellesa en tot».

     Myroslava Kopcha va servir com a soldat voluntari en una unitat de reconeixement aeri que es dedicava a la vigilància i recopilació de dades des de l’aire. La seva devoció per Ucraïna era tan gran com era gran el seu esperit d’artista. En l’article necrològic, publicat el dia 13 de desembre de 2025, a poc més de dues setmanes de la mort de Myroslava Kopcha, es llegeix: «La llum que la Myra desprenia s’expandia tothora al front: va conservar intacta la sensibilitat per la bellesa i percebia llum fins i tot enmig de tanta foscor».

     Foscor, morts i tant dolor com el que veiem en les imatges que arriben a intermitències, segons l’actualitat informativa, tant del front com de les ciutats ucraïneses bombardejades i saquejades. Ara farà quatre anys de l’inici de la invasió russa a Ucraïna i fa mal al cor saber que s’han sacrificat tantes vides com la de Myroslava Kopcha de la qual se’n recorda «la creativitat i el coratge que la va convertir en una llum en la fosca de la guerra», tal com va repetint l’escriptor de l’article que li fa homenatge, i encara afegeix que «el seu record inspira perquè la llum de l’art viu en cadascun de nosaltres quan arriba el moment de defensar un futur millor». L’art no és només un fet estètic sinó també, i sobretot, un fet moral, és a dir: un fruit de l’esperit.

(article publicat al diari digital Eix Diari, 4 de gener de 2026)

Revista EX-LIBRIS número 81

 

Quin goig que fa rebre la revista EX-LIBRIS que dos cops l'any publica l'Associació Catalana d'Exlibristes (ACE)! En aquest número hi trobem signada per Ryszard Baloñ la semblança de l'obra en linogravat de Cristina Gladys Muñoz, d'origen argentí. La seva llista de 140 exlibris comença l'any 2008 i fins ara. L'exlibris que il·lustra la portada de la revista: un gat acotxant-se entre llibres, és obra seva. En el seu article, publicat a continuació, Marià Casas, president de l'ACE, explica en què consisteix aquesta tècnica, una variant de la xilografia o gravat en fusta. Cristina Gladys Muñoz hi excel·leix amb un estil colorit inconfusible.

Cal celebrar que en aquest número s'hagi inclòs un llarg article dedicat a l'obra exlibrística del celebrat artista italià Italo Zetti (1913-1978), que es troba a l'infern de la biblioteca del palau de Perelada. La seva autora, la bibliotecària Inés Padrosa Gorgot, en un article publicat a continuació explica les característiques d'aquest espai en què les grans biblioteques preservaven els llibres prohibits...

L'article: Exlibris: huellas artísticas de identidad en los libros respon a la visita i a la interessant i dinàmica conferència que Marià Casas va fer a l'Archivo de la Biblioteca Nacional. Artista de l'exlibris i gran col·leccionista d'aquestes marques d'identitat dels llibres, Marià Casas té una col·lecció d'unes 95.000 peces... Un tresor.

A continuació es pot llegir la semblança de l'artista bielorussa Ekaterina Kovzus, que s'il·lustra amb exlibris de la seva autoria.

Clouen aquest número 81 de la revista EX-LIBRIS els exlibris guanyadors i mencions d'honor de la Biennal Contratalla Primer premi: Hristo Kerin, de Bulgaria. Segon premi: Silvana Martignoni, d'Itàlia. Tercer premi: Mauricio Schvarman, d'Argentina. El tema de concurs era l'erotisme, un tema que sempre té molt d'èxit de participació.

 

Exlibris de la família Monsalvatje

 

Acaba de sortir de l’obrador el número 80 de la revista EX-LIBRIS, portaveu de l’Associació Catalana d’Exlibristes (ACE): es tracta d’una monografia de la col·lecció d’exlibris de la família Monsalvatje. Ha tingut cura d’aquest treball l’estudiós Josep-Lluís Albajar i Rovira (Barcelona, 1966), que en les paraules del seu preàmbul afirma: «Us he de confessar que fer la recerca dels exlibris de la família Monsalvatje ha estat un veritable plaer».

     En les paraules de presentació d’aquest monogràfic Monsalvatje, escriu Marià Casas, president de l’ACE: «La família Monsalvatje és pionera en el moviment de l’exlibrisme modern en la península ibèrica. La seva activitat principal com a banquers els va posicionar de forma ben privilegiada a l’hora de conèixer els artistes del moment en l’àmbit europeu i llançar-se a l’intercanvi amb col·leccionistes de països centreeuropeus i Itàlia, bàsicament».

     El primer exlibris de la fabulosa col·lecció de la família Monsalvatje, teixidors esdevinguts banquers, és una estampa datada l’any 1870, si bé és a partir de l’any 1900 que comença un veritable catàleg d’exlibris que arriba fins al número 154, realitzats pels millors creadors europeus de l’època que es dedicaven a aquest art, com ara els reconeguts gravadors Franz von Bayros, Matilde Ade o Adolf Kunst, per la qual cosa es llegia en un article publicat a l’Heraldo de Reus l’11 de desembre de 1916: «Nuestro entusiasta exlibrista puede vanagloriarse de reunir en sus habitaciones señoriales una de las primeras colecciones de ex-libris originales de los grandes dibujantes mundiales».

     No eren menys importants els artistes catalans que van realitzar exlibris per a la família Monsalvatje, entre els quals cal destacar figures tan remarcables com Alexandre de Riquer, Josep Triadó, Joaquim Renart, Llorenç Brunet, Enrich Moyà, Víctor Oliva Sala, Fidel Aguilar, Ramon Casals i Vernís i el basc Antonio de Guezala. Tots ells són autors de més d’un exlibris a nom d’algun membre de la família Monsalvatje, preferentment a nom de Jordi Monsalvatje, que en la seva faceta de divulgador de l’exlibrisme va llegar interessants articles sobre aquesta temàtica, un dels quals està transcrit a les pàgines d’aquest número 80 de la revista EX-LIBRIS.

     Els 154 exlibris Monsalvatje, curosament datats amb tot detall per Josep-Lluís Albajar, es reprodueixen en una «galeria visual» a tot color a les pàgines d’aquest número extraordinari d’EX-LIBRIS. Un goig per a la vista, així com a través de la col·lecció completa dels exlibris els lectors poden fer un repàs de les estètiques sobresortints del moment en què van ser dissenyats: «modernisme, art déco, expressionisme i postcubisme», com assenyala Marià Casas al seu escrit de presentació.

     Cal celebrar aquest treball excel·lent de Josep-Lluís Albajar, qui ja en el seu moment (2023) ens va obsequiar, juntament a Pere Maragall Mira, amb la publicació de la biografia del P. Oriol M. Diví (1924-2013), monjo de Montserrat i autor de gairebé cinc-cents exlibris gravats al boix. El P. Oriol M. Diví va ser la baula d’unió entre l’antiga Asociación de Exlibristas de Barcelona, fundada l’any 1951 i extingida dues dècades  després, vers el 1970, i la creació de l’Associació Catalana d’Exlibristes, que uns quants entusiastes d’aquestes petites grans obres vam fundar el dia 19 de gener de l’any 1989, i de la qual Josep-Lluís Albajar n’és un soci ben actiu.

(article publicat al diari digital El Matí, 13 de maig de 2025) 

Gian Carlo Torre

 

Amb molta pena, sí, avui he sabut de la mort del doctor, especialista en ginecologia, Gian Carlo Torre. Historiador de l'exlibris i gran col·leccionista, ho va ser preferentment de temes cervantins, amb la figura de Don Quixot al capdavant. Nascut l'any 1944, va morir a l'alba del dia 21 de gener de 2025. L'univers exlibrista ha perdut una de les seves llums. Podeu llegir la notícia de manera més àmplia aquí sota:

https://www.metaprintart.info/cultura-grafica/57430-e-mancato-gian-carlo-torre-lutto-tra-gli-exlibristi/

Exlibris en un aparador

Vas pel món, de fet, un món proper: la ciutat de Barcelona, i en un aparador d'un establiment de col·leccionisme divers et trobes amb aquest petit bodegó de 13 exlibris diferents, com diu el cartell escrit a mà. Tot amb un aire ben modern, vull dir aire vintage... Vés a saber, però, si a través d'aquesta exposició no hi haurà algú que acabarà col·leccionant exlibris.

Notícia de Luc van den Briele

Amb gairebé mig any de retard, avui, 11 de març de 2025, he sabut de la mort de Luc van den Briele el passat 26 de setembre de 2024. Luc van den Briele havia nascut a la localitat neerlandesa d’Ieper (Ypres en francès) l’any 1930. Tenia doncs, 94 anys, que va viure de manera molt fecunda en la seva condició d’intel·lectual: ja de molt jove es va llicenciar en bibliotecologia i ciències bibliogràfiques i va publicar diversos treballs en aquest terreny, com ara estudis bibliogràfics sobre els escriptors Jan Walravens i Louis Paul Boon. Com a impulsor d’una cultura de nivell, àmbit en el qual nedava com peix a l’aigua, va ser cofundador i redactor en cap de les revistes bibliotecàries Het Trefwoord i Boek en Bibliotheeek, així com també ho va ser de la reconeguda revista Graphia, durant dècades fins avui dedicada a l’art i a l’estudi de l’exlibris. És des de la seva tasca d’investigador i amant d’aquestes obres gràfiques de petit format lligades al món del llibre que aviat va convertir-se en un gran especialista de l’exlibrisme flamenc i europeu. Membre destacat del Consell d’Art de l’Exlibris flamenc i europeu i membre destacat del Centre Internacional de l’Exlibris, molts dels seus treballs van ser publicats en enciclopèdies temàtiques com ara l’Enciclopèdia Bio-bibliogràfica de l’art de l’exlibris, que va editar de manera exquisida, fins a la seva mort, el portuguès Artur Mário da Mota Miranda (1928-2018).

     Redactor en cap de Graphia des de l’any 1979 fins a l’any 2007, vaig conèixer Luc van den Briele l’agost de l’any 1986 a la ciutat holandesa d’Utrecht amb motiu del Congrés Internacional d’Exlibristes que la FISAE (Federació International d’Associacions d’Exlibristes) organitza cada dos anys. Entre nosaltres de seguida es va donar una bona connexió personal, tot i que el meu francès és lamentable i ell no parlava en francès si no era estrictament necessari, com era el cas que jo no conec el neerlandès, encara que sí sabia, i en algun moment en vam parlar, que el primer escriptor en llengua flamenca de la història havia estat, al segle XIII, una dona: la beguina i escriptora de poemes místics Hadewijch d’Anvers. Precisament com a flamenc militant entenia la meva pertinença intel·lectual a la catalanitat i respectava la meva llengua i cultura que ell també hauria defensat.

     A Luc van den Briele li van cridar l’atenció els meus exlibris d’expressió gràfica clara i que més tard, en un article, en destacaria el fet «de buscar sempre la bellesa». La seva opinió crítica sempre va ser tinguda en compte tant pels historiadors com pels col·leccionistes pel prestigi de la seva personalitat que aviat vaig comprovar polièdrica: entre els anys 1958 i 2020, Luc van den Briele va escriure quaranta-cinc obres de teatre i ràdio. Luc Van den Briele va ser un autor de teatre molt representat i premiat, així com també ho va ser en la seva faceta d’escriptor preferentment de narrativa curta.

     En la correspondència que vam establir a partir de l’estiu de 1986, em va enviar una obra de teatre breu que ell mateix havia traduït al francès amb una demanda: amb la impressió de lectura d’aquella història jo havia de confeccionar un exlibris al seu nom. Es tractava d’una història en què a la manera de Vercors (pseudònim de Jean Bruller) a la seva novel·la El silenci del mar, un soldat alemany establia una relació afectiva, no exempta de conflictivitat, és clar, amb una jove francesa. La imatge d’aquest exlibris s’explica en aquest context: l’amor que se sobreposa a les lluites i guareix el dolor moral que provoquen les guerres. Amb els poemes i cançons de Leonard Cohen i Bob Dylan al capdavant, les nostres generacions, com si fossin un sol cos, havíem estat contestatàries amb la guerra del Vietnam: vam fer bandera del pacifisme que, amb profunditat i sensibilitat literària, es reflectia en el text dramàtic de Luc van den Briele.