Per entretenir-me i alhora estimular la imaginació i la traça
manual en la meva infantesa abans d’aprendre a llegir i a escriure, la mare em
va ensenyar a retallar amb tisores fines el que ella en deia ‘mocadors’ (per
les randes que d’antic adornaven aquestes petites peces de cotó, de fil o de
seda). Molts anys endavant vaig descobrir que aquella pràctica manual donava
forma a les precioses ‘neules de paper’ que tradicionalment es pengen del
sostre de les esglésies de Mallorca com a gràcil ornament nadalenc.
Havent observat els
singulars resultats que s’obtenien amb el paper retallat, quan cursava disseny
gràfic a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics me’n vaig servir més
d’una vegada. Amb aquella tècnica senzilla aconseguia dissenys d’una gran visualitat
comunicativa. El professor, Eustaquio Casero, que tenia ànima de pintor,
n’estava tan encantat com jo estava feliç de seguir una veta interior que anys
a venir va tenir una gran eclosió en la darrera etapa de la meva activitat en
el camp del disseny d’exlibris. De manera radical, definitiva, vaig perdre la
vista que durant dècades m’havia permès dibuixar amb una gran perfecció formal dibuixos
a ploma en tinta xinesa, com per generacions ha estat usual de fer els originals
que havien d’anar a la impremta i que jo havia après a realitzar a l’estudi
publicitari de Ramon Parera.
Em vaig entristir,
però no deprimir i, com es diu ara, em vaig reinventar. En l’atzucac en què tot
d’una em vaig trobar havia de decidir quin camí seguir a partir d’aquell
moment. Ja havien començat els temps del disseny per ordinador que descavalcava
l’art manual. El vaig descartar: volia continuar sent l’artesana dels meus
exlibris. En aquella cruïlla se’m va presentar una solució: els dibuixos a
ploma serien substituïts pel collage i
el paper retallat. En aquells dies jo ja tenia un coneixement històric del papercutting o cut-out: l’art o tall de paper dels dissenys de paper que ha
evolucionat arreu del món per adaptar-se als diferents estils i cultures. El papercutting és art tradicional a la
Xina, a Mèxic i a l’Europa central amb les famoses silhouettes, que representen la imatge d’una persona (generalment
el seu perfil), un animal, un vegetal, un paisatge o una escena retallada d’un
paper o cartolina d’un sol color (sovint negre), que contrasta amb la
superfície blanca. Pel seu efecte visual, jo ja havia fet ús creatiu de la
tècnica de les silhouettes quan
dibuixava plomes a tinta xinesa.
El collage i el papercutting, cut-out o paper
retallat, em van obrir noves
perspectives a les possibilitats creatives dels futurs exlibris. Si amb les
plomes dibuixades a tinta havia de limitar-me al disseny en blanc i negre de
les peces, ara podia emprar papers de tots colors i textures diverses. I, més
encara: experimentar sobre la marxa si m’abellia sortir del primer esbós o
reformular-lo. I quan ja feia temps que experimentava i gaudia del disseny
d’exlibris a través del collage i el papercutting, vaig llegir un episodi biogràfic del
pintor Henri Matisse: s’hi explica que havent patit una malaltia greu: un tumor
intestinal que el va deixar físicament molt impossibilitat, va revolucionar la
seva pintura amb collages i cut-outs, que van resultar uns vehicles
formidables per expandir el seu llenguatge artístic sempre acolorit i trencador
sense oblidar la tradició, és a dir: d’on venim.
Sense saber-ho en
aquell moment, a vegades seguim el camí tant d’arts tradicionals com el paper
retallat com arts experimentals d’última hora com el collage, que ens retornen l’entusiasme quan tot semblava perdut. Instal·lada
ja en l’ús d’aquestes dues tècniques, també els meus exlibris van reviure en
una renovada alegria creativa.
(article publicat al diari digital El Matí, 4 de març de 2026)
.jpg)
