Ex-libris de Frederic Mauri al meu nom

Els ex–libris de Frederic Mauri, pintor i dibuixant excel.lent de les Terres de l’Ebre, presenten una simbologia subtil, poètica i molt suggestiva.    

Una de les característiques dels ex-libris moderns, és a dir, dels ex-libris sorgits després de la Revolució Francesa i que van substituir els ex–libris heràldics (amb unes pautes que deixaven poc marge a la imaginació creativa llevat dels ornaments), és el simbolisme que a vegades s’empra en la seva concepció.

De manera resumida podríem dir que el símbol és una expressió que es fa visible, en aquest cas, en la plàstica, d’una realitat interior i, per tant, immaterial. A vegades aquesta realitat immaterial es presenta molt clara i la dicció del seu símbol també ho és. Tant que molts símbols, expressions profundes de la naturalesa humana, ho són més enllà de la cultura que l’han generat: són símbols universals, compartits per tothom.

En analitzar els somnis, Carl Gustav Jung es va adonar de la recurrència d’algunes imatges: a aquestes imatges arquetípiques em refereixo quan parlo de símbols universals. Un símbol universal és, per exemple, un mandala, present en la iconografia de totes les religions. En la nostra tradició cristiana, els mandales es fan efectius realment i simbòlicament en les rosasses que, com un gran ull còsmic, il.luminen tantes esglésies i catedrals.

 Els símbols recurrents són reconeixibles perquè al llarg dels segles han anat acumulant un significat. Tot i que aquest significat s’ampliï fins a l’infinit, ja que la ment humana és dinàmica, creativa. La imatge d’un ull en una pintura o en un gravat, per exemple, diu tantes coses.

L’ex-libris, tot i el seu tamany reduït, o precisament per això mateix, és un format fantàstic per acollir imatges simbòliques que diguin molt en poc espai. A vegades una sola imatge ho diu tot. Una imatge que en una lectura apressada, poc aprofundida, fins i tot pot passar per una imatge simplement narrativa. No deixa de ser-ho, però la imatge, qualsevol imatge, sempre va més enllà en la seva interpretació. Igual que la vida, que pot viure’s en prosa o en vers, com deia Santiago Rusiñol, que de simbolisme en sabia un niu. Altra cosa no són els seus famosos quadres de jardins: quadres que han d’interpretar-se, que han de llegir-se simbòlicament més enllà de l’anècdota d’un jardí pintat.

 A rel d’un comentari meu a la premsa sobre la publicació dels primers cent ex–libris de Frederic Mauri (Centre Picasso d’Orta, 2002), amb la seva proverbial generositat l’artista em va enviar un ex–libris al meu nom. Després hi ha hagut una segona publicació, ampliada a 174 ex-libris (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2009), on es reprodueix aquest disseny que porta el número 153.

 Al respecte, Manel Ollé, expert en els ex–libris de Frederic Mauri, fa aquest comentari, tot interprentant la iconografia que s’hi veu: “Una dona mira un llibre apaïsat col.locat damunt una taula on també hi ha ex-libris. La llum, modelant-ne la figura, li dóna volum i, a part dels tres eixos de l’estructura es crea un ambient interior que contrasta amb la foscor de la porta lateral esquerra oberta. Un tractament molt encertat de la llum creant intimitat. Teresa Costa-Gramunt és professora, escriptora i exlibrista.” Crec que no es pot descriure de millor manera aquest ex-libris.

Ho he dit en altres ocasions: els artistes són visionaris. Ho torno a afirmar aquí perquè en la concepció d’aquest ex-libris, Frederic Mauri va veure-hi més enllà de la informació que pogués tenir sobre mi, i que potser li va ser facilitada per l’amiga escriptora Teresa d’Arenys. Durant molts anys, Teresa d’Arenys va viure a Horta de Sant Joan, a la Terra Alta, on encara hi té una casa amb el també excel.lent pintor Enric Maass.

Com a escriptora m’he volgut significar preferentment com a poeta, però també m’he donat a l’escriptura d’això que l’acadèmia en diu la literatura del jo. És a dir, amb base autobiogràfica. Gràcies al contrast entre la llum i l’ombra, l’atmosfera que embolcalla la figura que mira el llibre expressa un moment de gran intimitat: expressa molt bé el moment de l’escriptura d’algú que treballa des del propi taller interior, mirant d’extreure de la pròpia mina, no sense l’esforç per donar-ho a llum, allò que ha de constituir-se en un llibre.

Aquest treball, pura alquímia vital, no és possible sense passar el dintell que va de la foscor a la llum, de travessar la porta de la ignorància fins a un cert desvetllament de la consciència, de passar de l’inconscient fins a fer-lo més o menys conscient. I sempre amb el treball perseverant de polir la pedra basta que som fins a escairar-la i fer-la útil per a la construcció d’una obra que alhora que és personal sigui universal. És a dir: apta perquè els lectors s’hi puguin identificar, ja que res del que és humà no ens pot ser aliè.

 Aquesta imatge pot ser estilitzada encara més i ser llegida en una sola imatge simbòlica, arquetípica: la d’algú -cadascú de nosaltres- en la tasca d’esforçar-se per aprendre del seu propi treball, sempre situat entre la llum i l’ombra de l’existència, sempre tenallat entre les pròpies contradiccions fins aconseguir de donar una unitat de sentit a la pròpia vida. En l’ex–libris de Frederic Mauri aquesta volguda unitat de sentit se simbolitza en la imatge del llibre obert que la figura contempla, perquè mai res no està explicat ni assolit del tot.

La imatge d’aquest ex–libris dedicat és serena, amable, la qual cosa agraeixo vivament perquè em sembla significativa. Vull llegir en aquesta imatge l’instint que m’empeny a trobar l’harmonia oculta de les coses sense mai aconseguir-ho de tot, és clar, els humans som amb tants límits. Però el fet que en aquest ex–libris, Frederic Mauri, tot veient-me amb el que em sembla una gran intuïció creativa, hagi volgut que hi respiri el meu desig per l’harmonia i la llum simbòliques que tot ho unifiquen, és un altre do que cal agrair. I així ho faig.

(aquest article va ser publicat a la revista EX-LIBRIS número 49)