divendres, 27 de juny del 2014

L'ex-libris de Francesca Bonnemaison





L’any 1879 Alexandre de Riquer va fer un viatge d’estudis a Roma, al nord d’Itàlia, a París i a Londres. Aquesta estada a Londres, que va marcar d’una manera decisiva la sensibilitat del jove artista, va significar un abans i un després en la història de l’ex-libris a Catalunya, ja que Riquer va ser l’introductor del que seria una època d’esplendor de l’exlibrisme català.
    
A Londres, Alexandre de Riquer hi descobreix els prerafaelites i el moviment Arts and Craft. Com una esponja assedegada de novetat, absorbeix tots aquells plantejaments estètics (que són també una filosofia de vida) i n’aprèn les tècniques amb què realitzarà la seva obra a partir d’aquell moment.
    
Els prerafaelites havien iniciat el seu moviment l’any 1848 amb l’ànim de renovar un panorama artístic que havia degenerat. Llavors giren els ulls vers la llum del món medieval cavalleresc, la bellesa de la natura, l’obra literària del Dant i la Bíblia, com ens recorda Joan-Lluís de Yebra en el seu molt documentat estudi Alexandre de Riquer i l’exlibrisme (1983). Alexandre de Riquer va quedar fascinat sobretot per les obres de sir John Everet Millais, Dante-Gabriel Rossetti i els deixebles d’aquest, William Morris i sir Edward Burne-Jones.
    
El moviment prerafaelita, el seu exemple dinamitzador, va impregnar l’art europeu de la dècada dels 1880-1890, que és quan el va descobrir Riquer. Un  capdavanter d’aquest moviment en el seu vessant esteticista havia estat l’americà James A. MacNeill Whistler, que després de la seva estada a París, on va conèixer l’art japonès, va viatjar a Londres el 1859.
    
L’estètica japonesa proposada per MacNeill Whistler, de seguida va ser benvinguda en aquell ambient i es va deixar veure la seva influència en les arts gràfiques que es realitzen aquests anys. En els seus treballs, Alexandre de Riquer també adopta amb entusiasme les composicions verticals (makemono) que són pròpies de les arts del Japó, així com la simbologia vegetal (ikebana). I fa ús de les tintes planes i també dels dibuixos perfilats, tal com es veuen en les xilografies d’Hokusai, a qui tant va admirar.
    
Prenent com a model l’estètica japonitzant, Alexandre de Riquer va dissenyar l’ex-libris de Francesca Bonnemaison més o menys cap el 1904. El tema de la il.lustració, realitzat pel sistema de la tinta plana, és tan emotiu com simple: una llarga tija coronada pels pètals d’una rosella. La paraula ex-libris també està escrita verticalment, i al peu trobem el que devia ser el nom familiar de Francesca Bonnemaison, Paquita.
    
Francesca Bonnemaison Farriols estava casada amb el polític vigatà Narcís Verdaguer i Callís, de qui va enviudar. Va ser promotora de l’educació femenina popular i fundadora de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. Aquesta institució amb seu al carrer Sant Pere Més Baix, que en època franquista va ser ocupada per la Sección Femenina del Movimiento, fa uns anys que s’ha retrobat amb els seus orígens sota la denominació de Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison. 
    
     L’escriptora Aurora Bertrana, viatgera i lliurepensadora, tot i que la devia admirar per la seva tasca, no la devia poder veure gaire, quan va escriure: “La senyora Verdaguer, a més de dona intel.ligent i de caràcter, era prodigiosament peluda de rostre així com les seves col.laboradores immediates. La fama de la casa era que aquelles dones, amb mostatxo i barba, gaudien d’una gran capacitat pedagògica, social i administrativa.”

És una visió que contrasta molt amb l’ex-libris de caire poètic com aquest dissenyat per Alexandre de Riquer.

(aquest article, publicat al setmanari L'Eco de Sitges (octubre 2008), va ser recollit al llibre Dona i art, o la dansa de Lilâ (Cossetània Edicions, 2010)  


dijous, 26 de juny del 2014

Un regal de Mercè Insenser


Amb motiu de la celebració de la festa de Sant Jordi (2007), han pogut veure’s exposats a la llibreria Ma’at ex-libris dissenyats per Mercè Insenser per a Alfred Bosch, Salvador Giner, Ramon Solsona, Jordi Virallonga, Leonora Milà, Carme Dastis, etc. Les marques de biblioteca o ex-libris senyalen la propietat dels llibres, ja sigui d’un particular o d’un col.lectiu. Senyalen llibres impresos tal com els coneixem ara. Però en el seu moment també havien distingit incunables i, encara, llibres enrotllats com els que nodrien les biblioteques de Roma, Grècia i el vell Egipte. El primer ex-libris conegut va pertànyer a la reina Tiyi, esposa del faraó Amenhotep III (es pot veure al British Museum).

L’ex-libris antic comença en forma cal.ligràfica amb un nom, un lema o amb una il.lustració: un segell o un escut de família. L’ex-libris modern inicia el seu periple a partir de la revolució francesa, quan es fa necessari substituir l’heràldica per unes imatges al.legòriques. A partir d’aquest fet històric comença una època d’or per a l’exlibrisme, ja que els artistes se les han d’enginyar per fer un retrat del propietari dels llibres mitjançant la combinació de figures que descriguin la seva professió, les seves afeccions i algun tret personal que el distingeixi.

Tant la iconografia dels ex-libris com els diversos estils amb què han estats concebuts fins ara, han caminat en paral.lel als moviments artístics que s’han anat succeint al llarg dels últims tres-cents anys. A l’hora d’estudiar els artistes de l’ex–libris cal tenir ben present les modes i estètiques més sobresortints de cada època.

Però els nostres són uns temps eclèctics, sense una jerarquia clara, amb uns cànons estètics oberts i flexibles. Un temps on els corrents artístics a vegades duren el que dura una tempesta, no en va ens trobem immersos en la dinàmica del zàping. Però com que tota realitat té dues cares, l’avantatge dels nostres dies és que enmig de tant maremàgnum floreixen les individualitats. El creador contemporani s’expansiona sense traves, té llibertat per desenvolupar un llenguatge artístic, un estil singular.

És en aquest context de llibertat expressiva que cal contemplar l’obra exlibrística de Mercè Insenser, que compta amb una sòlida formació en gravat i sistemes d’estampació, alhora que ha realitzat estudis de procediments pictòrics. La primera cosa que cal ressaltar dels ex-libris de Mercè Insenser –actual secretària de l’Associació Catalana d’Exlibristes que uns pocs vam fundar l’any 1989- és la claredat expositiva (tal com és el seu tarannà) del tema escollit sense renunciar al repte de l’experimentació tècnica. Insenser realitza tot un procés creatiu i d’artesania que s’inicia en la talla xilogràfica i continua amb l’estampació, sovint a dos colors i buscant modificar matisos tonals i textures a cada exemplar.

Les imatges que combina Mercè Insenser en les seves obres acostumen a referir-se a l’activitat creadora dels propietaris de l’ex–libris. Així, la majoria de les seves creacions tenen com a motiu central els llibres. I és que Insenser ha dissenyat bastants ex-libris per a la gent que escrivim. Els ex-libris solen poder-se llegir en funció de la personalitat del destinatari que els ha de fer servir per a singularitzar els exemplars de la seva biblioteca. Vet aquí una interpretació del simbolisme de l’emotiva marca per a llibres que temps enrere Mercè Insenser va dibuixar per a mi. Amb una àgil i dinàmica execució tècnica, els objectes que de forma expressionista componen aquest meu ex-libris, són presentats navegant en les aigües del mar (que es pot interpretar com el mar de l’existència), alhora que s’enlairen amb ingravidesa llibres i lletres que poblen el cel a manera de planetes i estrelles. A mi em sembla una metàfora dels universos que l’escriptura crea a partir de la vida.

(aquest article es va publicar el maig de 2007 al Diari de Vilanova, i el vaig incloure al llibre Dona i art, o la dansa de Lilâ (Cossetània Edicions, 2010). Com acostumo a fer, parlo de l'ex-libris en general i en particular. La pedagogia en aquest camp és sempre necessària, poca gent sap el que és un ex-libris, encara!)

dilluns, 23 de juny del 2014

Néixer vint vegades...

...com a poc. La capacitat d’inventar-nos, de renéixer de les pròpies cendres no s’acaba mai mentre nosaltres mateixos no ens donem per morts. Una vegada jo vaig tenir una llarga i àmplia vida com a exlibrista. Vull dir que dedicava molt de temps i molta energia a dissenyar ex-libris, a exposar-los (en poc més deu anys vaig fer més de cent exposicions, aviat és dit), a donar tallers, a dictar conferències i a escriure sobre el tema exlibrístic, llavors i ara tan desconegut.
    
És tradició que l’artista d’ex-libris se’n faci un per a ell, i sovint més d’un. Des d’un bon principi vaig crear ex-libris familiars per personalitzar els llibres de casa, però el meu no l’acabava de confeccionar mai: ja se sap que el sabater és qui va més mal calçat. Però tant em van insistir els col.leccionistes d’ex-libris que ja n’havien aplegat uns quants de meus que finalment en vaig dissenyar un. Era l’any 1986, segons consta en la meva llista d’opus.
    
I què s’hi veu, en aquest disseny? En un fons que combina tres elements: un balcó tipus mediterrani, el perfil dels edificis d’una ciutat que evoca la meva ciutat nadiua, Barcelona, i un cel de nit ple d’estrelles, i hi destaca en primer pla la testa d’una figura femenina que sembla vinguda de la Commedia dell’Arte italiana, o del palau d’algun rei, on acaba de fer la seva funció.
    
Va sorprendre, la veritat. I és que els artistes tenim una mica aquesta facultat per a crear enjòlit, i si no, malament rai. A mi m’agrada navegar en la ratlla prima, primíssima, entre la realitat i la versemblança, i que en matèria d’art es confonen: aquest és el joc de la creació.
    
Què significa, aquesta imatge en el primer ex-libris amb el meu nom? Les figures del bufó i del clown es poden permetre dir la veritat nua que s’amaga darrere tota conducta humana, inclosa la pròpia. D’això en sabia molt el dramaturg i poeta William Shakespeare, del qual encara s’especula sobre la seva personalitat. En les seves obres –que és el que compta en un artista!- rarament va prescindir d’un clown, d’un bufó, o d’algú que hi fes el mateix paper d’oracle de la veritat. Rosa Maria Martínez Ascaso en el seu interessantíssim estudi Shakespeare i la Natura. Inspiració i simbolisme (Cossetània), recull en un apartat les frases més significatives d’aquests personatges outsider presents en els textos shakespearians. Referint-se a un d’aquets bufons, a l’obra El vostre gust, diu Jaques: No trobeu, senyor, que és excepcional? A cada cas en té una per dir, i tanmateix és foll. I contesta el Duc: Fa servir la follia de pretext; s’hi empara per disparar les seves agudeses.
    
Molt bé. Ara ja sabem quin és el truc de pallassos i bufons de palau per mostrar-amagar la seva agudesa evitant en el possible que ni els de dalt ni els d’a baix els tirin pedres. És una manera de protegir la seva individualitat conscient, la seva intel.ligència, i, fins i tot, la seva facultat visionària.
    
Però què hi fa la figura d’un pallasso en el meu ex-libris? Sóc jo o és el meu alter ego? És totes dues coses alhora. La figura del clown em ‘representa’ en el meu vessant creatiu. A l’obra de Shakespeare, Nit de reis, diu Viola: Aquest és prou intel.ligent com per fer-se el boig, i fer-ho bé demana seny... Ja ho deia J. V. Foix: acordar seny i follia en un mateix.      
    
L’artista gosa dir el que vol dir perquè el terreny de l’art és un terreny lliure on els límits només són els límits de l’artista. Límits d’intel.ligència, de creativitat i de tècnica, però no pas de llibertat de l’esperit. Perquè és l’esperit qui, com deia al principi, ens permet renéixer de les nostres cendres, qui ens permet recrear-nos en mil vides, ja siguin reals o figurades.

(aquest article, Néixer vint vegades..., va ser publicat el desembre del 2008 al Diari de Vilanova. L’any 2010 el vaig incloure en un dels apartats del llibre Dona i art, o la dansa de Lilâ (Cossetània Edicions). L’acompanyo amb la imatge de l’ex-libris que hi comento)


divendres, 20 de juny del 2014

Calendari d'ex-libris, un per a cada mes de l'any

Mario de Filippis, que regenta el Ristorante Buca di San Francesco, a Arezzo, Itàlia, fa imprimir un calendari cada any, amb ex-libris d'artistes del món exlibrístic. Aquests són de l'any 2002, un ex-libris per a cada mes. A la imatge de la portada d'aquest calendari hi són tots dotze. Els originals estan realitzats amb paper retallat, un mètode del qual me'n serveixo sovint, com va fer en el seu dia Matisse quan va perdre vista com jo.

dimecres, 18 de juny del 2014

Ex-libris en homenatge a Rosa Leveroni

L'any 1995, i amb el suport de l'Institut Català de la Dona, les components de l'Associació Dones Artistes SOM 7 (que presideixo), vam elaborar la publicació: Som memòria, som destí, un homenatge de set artistes a set escriptores catalanes:

Claude Collet / Aurora Bertrana
Teresa Costa-Gramunt / Rosa Leveroni
Luisa García-Muro / Mercè Rodoreda
Concha Ibáñez / Maria Aurèlia Capmany
Adelaida Murillo / Víctor Català (Caterina Albert)
M. Assumpció Raventós / Montserrat Roig
Núria Tortras / Clementina Arderiu


A les imatges: ex-libris que vaig fer en homenatge a Rosa Leveroni i pàgina amb el títol de la carpeta.

dimarts, 17 de juny del 2014

Revista EX-LIBRIS número 53

La importància de l'esdeveniment del XXXV Congrés Internacional d'Exlibristes de la FISAE a casa nostra mereixia un número sencer de la revista EX-LIBRIS. Aquí teniu la portada de la publicació, amb una fotografia dels membres de la FISAE brindant amb el nostre president, Marià Casas, i amb Josep Poblet i Tous, alcalde de Vila-seca i president de la Diputació de Tarragona. A la revista s'hi han publicat articles on es recullen diverses impressions d'aquest Congrés, que, deixeu-m'ho dir, ha deixat el llistó bastant alt respecte dels anteriors, així com recull un bon nombre de fotografies que donen la imatge gràfica de l'activitat frenètica d'aquells dies. En som conscients: hem fet història.

dilluns, 16 de juny del 2014

Ex-libris de Margarita Rheutowa al meu nom

A rel de l'exposició d'artistes de l'ex-libris procedents de l'URSS al Centre Cívic Can Déu el març de 1990, organitzada per l'Associació Catalana d'Exlibristes, Margarita Rheutowa (de Jaroslawl) va enviar-me aquest ex-libris al meu nom. És un monotip, és a dir, un exemplar original, únic.

dimarts, 3 de juny del 2014

Exposició Ex-libris a l'URSS

A vegades tinc la sensació d'haver viscut set vides, com els gats. En el moment d'anar confegint aquest blog, em trobo amb un munt de material d'activitat exlibrística generada al llarg de més de deu anys, que fins i tot a mi, que l'he viscuda, em sorprèn. El març de 1990, la junta de l'Associació Catalana d'Exlibristes inauguràvem l'exposició Ex-libris a l'URSS (quants murs han caigut, i semblaven tan alts!) al Centre Cívic Can Déu. No era per casualitat que a Can Déu ens haguessin acollit, com recordava Teresa Perelló i Domingo, Regidora-Presidenta del Districte de Les Corts: el novembre de 1987 jo hi havia fet una exposició d'ex-libris, i en el mateix any hi havia dut a terme un curset de realització ex-libris, que va tenir força èxit.
En aquesta exposició d'ex-libris es va mostrar una selecció de 100 ex-libris, acuradament escollits, realitzats en diverses tècniques per artistes contemporanis de les diferents Repúbliques Soviètiques. Aquesta mostra, fruit d'una activa correspondència amb alguns d'aquests artistes, va ser la primera que va organitzar la recent fundada (1989) Associació Catalana d'Exlibristes. 

dilluns, 2 de juny del 2014

Exposició d'ex-libris a la Galeria d'Art Quorum, Sant Jordi 1985

Per Sant Jordi de 1985, i fins a l'1 de maig, vaig fer una exposició d'ex-libris a la Galeria d'Art Quorum, de Sant Cugat del Vallès. En fa esment M. (l'escriptor i crític Juan Ramón Masoliver) a la seva columna de La Vanguardia.