Digníssimes autoritats, digníssims responsables de la
Biblioteca Museu Víctor Balaguer, estimada família, estimats amics i amigues i benvolguts
conciutadans que avui m’acompanyeu
Un breu apunt sobre el
meu pas en el món de l’exlibrisme
A la primavera de l’any 1976, ara fa exactament cinquanta
anys, vaig descobrir l’existència dels exlibris en una ben nodrida biblioteca
particular. Mai no és tard. Però havent-me format en disseny gràfic a l’Escola
d’Arts Aplicades i Oficis artístics, i havent treballat en tres estudis
publicitaris fins aquell moment, aquella petita il·lustració impresa en un bon paper
em va sorprendre molt: mai ningú me n’havia parlat, tot i ser objecte d’una art
gràfica. Com sigui, no és un fet estrany: encara ara s’ha d’informar sobre què
és, i per a què serveix un exlibris, i això m’ha anat portant a escriure
articles i a donar conferències sobre el tema com a acompanyament a la meva
tasca creativa i expositiva.
Pel que fa a
aquella tarda, i tal com em va ser explicada la funció de l’exlibris després de
la meva pregunta curiosa, aquella il·lustració que tenia davant dels ulls
donava fe, en efecte, de la propietat dels llibres d’aquella biblioteca. Sense
ser una obra excepcional: era un dibuix a ploma de Valentí Castanys, l’exlibris
que tenia a la vista em va captivar a l’instant amb el fulgor de la descoberta.
De seguida vaig desitjar fer-ne un, i en el meu íntim pensament fins i tot
volia millorar-ne l’expressió artística, encara que no seria fins a l’estiu de
l’any 1977 que dissenyaria el meu primer exlibris, la primera obra que marcaria
el meu pas en el món de l’exlibrisme fins avui. El darrer exlibris porta el
número 486, i és a nom de la meva néta Carla, en l’avinentesa dels seus 13
anys.
Aquell any 1977,
però, poc imaginava la magnitud d’aquest univers on brillen amb la seva llum
particular aquestes marques de biblioteca que potser en un llenguatge pròxim al
del disseny gràfic es podrien definir com logotips personalitzats per marcar
els llibres de propietat.
L’any 1985 va
constituir-se en una fita capdal: vaig conèixer el professor Joan-Lluís de
Yebra, autor d’una publicació que contenia el repertori dels exlibris
d’Alexandre de Riquer i autor de la tesi sobre els exlibris de Josep Triadó,
ambdós artistes rellevants del Modernisme. En aquest moment, quan feia vuit
anys que dibuixava exlibris en solitari, i que per invitació de diverses
entitats ja n’havia exposat en diferents mostres (la primera mostra data de l’octubre
del 1983), encara no tenia coneixement, com tinc ara, de la fabulosa història i
l’afició col·leccionista que hi ha darrere dels exlibris. Com en la bibliofília
o la filatèlia, cal no perdre de vista que els exlibris no només tenen un valor
artístic sinó també monetari en el mercat internacional, i aquest fet afua el
col·leccionisme i el valor en les subhastes.
De la mà de
Joan-Lluís de Yebra vaig descobrir tot aquest món que em va meravellar i que em
vaig apressar a conèixer més a fons. Per Joan-Lluís de Yebra vaig saber que l’any
1950 s’havia creat a Barcelona l’Asociación de Exlibristas de Barcelona (AEB), associació
que va estar molt activa fins a l’any 1970. Però amb la crisi mundial del petroli i l’encariment
de la vida en tots els àmbits, es va deixar de publicar la Circular que editava
aquesta entitat. Aquest fet va refredar completament la vida associativa de
l’AEB, que a partir d’aquest moment va restar inactiva.
Havent-nos entusiasmat mútuament amb
l’afortunada coneixença, Joan-Lluís de Yebra em va presentar la col·leccionista
i impulsora de l’Asociación de Exlibristas de Barcelona, Pepita Pallé, així com
de seguida em va posar en contacte amb el monjo benedictí i gravador d’exlibris
P. Oriol M. Diví. Aquesta avinentesa va propiciar que per primera vegada
assistís a un Congrés Internacional d’Exlibristes, que es fa cada dos anys, i
que en l’any 1986 va tenir lloc a la ciutat neerlandesa d’Utrecht. En van
seguir d’altres. El món de l’exlibrisme aviat em va considerar de la família.
Un petit nucli d’exlibristes:
dissenyadors, col·leccionistes i historiadors* vam iniciar a Barcelona unes
reunions en un petit bar, La terrasseta,
a prop del domicili del professor De Yebra, amb la ferma voluntat de reprendre
l’exlibrisme que en els seus inicis estava amarat del modernisme propi de
principis del segle XX. És així com el gener de l’any 1989 va néixer
l’Associació Catalana d’Exlibristes (ACE), la quarta associació en el que va de
segle, com així ho ha historiat el primer president de l’ACE, Francesc Orenes.
De tot aquest
recorregut fins ara, amb tots els detalls i impressions que he considerat més
sobresortints, n’he fet memòria escrita al llibre Elogi de l’exlibris, publicat l’any 2023. És el primer llibre sobre
exlibris en el seu gènere testimonial. La Història s’escriu tenint en compte
fets, noms i dades. Però dins de la Història hi batega un cor viu: el cor de
les històries personals entreteixides pels fils que connecten els seus
protagonistes. És per aquest motiu que en el relat memorialístic faig esment dels
seus protagonistes, un veritable retrat de grup, com ara i aquí faig esment del
camí que m’ha portat a fer donació a la Biblioteca Víctor Balaguer de la meva
obra exlibrística, acompanyada de tot el material exlibrístic que he anat
aplegant durant els anys d’una activitat intensa en aquest camp: exposicions,
conferències, tallers, articles sobre el tema i, perquè no dir-ho, de les
diverses manifestacions d’afecte envers aquestes petites obres que em van
seduir pel seu format i simbolisme, i que en més d’un moment de silenci creatiu
m’han fet sentir com la monja Eude realitzant els dibuixos miniats del Beatus
que es conserva a la catedral de Girona.
Va voler l’atzar,
o el destí, que per motius d’índole personal l’estiu de l’any 1993 em desplacés
a viure a Vilanova i la Geltrú, ciutat on jo ja havia fet dues exposicions
d’exlibris (una l’any 1986 i una altra l’any 1988*), i coneixia com el palmell
de la mà l’obra exlibrística d’un dels més grans gravadors dels temps moderns:
Enric-Cristòfol Ricart. En aquest punt del relat voldria ressenyar que escric
justament en la taula de treball on Ricart realitzava les seves xilografies. Es
tracta d’una feliç coincidència que per a mi té un significat emotiu i espiritual
profund, i que d’una manera tan bella em lliga a una tradició exlibrística a
Vilanova i la Geltrú, ara ja una tradició històrica, que havia començat aquell any
1902, quan a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, al Saló Isabel, va tenir lloc
la primera exposició d’exlibris a Catalunya i els seus impulsors, amb el Doctor
Thebussem* i el bibliotecari Joan Oliva al capdavant, s’havien fet el propòsit
de crear una col·lecció d’exlibris de caire institucional, com així va ser.
Hi ha un fil de
continuïtat entre aquells dies i els dies d’avui, per com els exlibris d’Enric-Cristòfol
Ricart, que per voluntat de la família estan resguardats a la Biblioteca Museu
Víctor Balaguer, vindrien a ser el llaç d’unió entre aquella primera època
inaugural de primers del segle XX, i aquesta tercera època, ja en el segle XXI,
amb la incorporació de la meva donació al conjunt exlibrístic que es custodia
en la institució artística i cultural fundada l’any 1884 per l’escriptor i
polític Víctor Balaguer amb la voluntat de fomentar l’educació i la cultura.
Abans he dit que
vaig tenir coneixement de l’existència dels exlibris en una biblioteca. Fet que
si en aquell moment va tenir una gran transcendència perquè em va transformar
la vida i la meva activitat artística, ara es manifesta en l’alegria que
proporciona ser una baula de continuïtat en un llarg recorregut que exalta el
valor artístic i històric dels exlibris a la ciutat de Vilanova i la Geltrú i concretament
a la seva Biblioteca Museu. Amb el pas del temps, aquesta institució centenària
i patrimonial de la ciutat s’ha constituït en custodi també d’unes obres selectes
de petit format i de conreu minoritari com són els exlibris que, cal dir per a
qui hi pugui estar interessat, a través dels seus estils, variants simbòliques
i tècniques gràfiques, es podria resseguir el fil conductor dels moviments
artístics i formes estètiques que s’han anat succeint com onades en la mar
fèrtil de l’art, durant el segle XX fins ara mateix.
Teresa Costa-Gramunt, 13 de març de 2026
Capítol d’agraïments:
Agraïment a Laia Manuel, responsable de la Biblioteca Víctor
Balaguer, per la càlida recepció de la donació, per l’interès en el relat del
camí exlibrístic que m’ha portat fins al dia d’avui, justament el dia en què
compleixo 75 anys. Un agraïment també per al seu equip.
Agraïment als presidents de l’Associació Catalana
d’Exlibristes: Francesc Orenes, ja traspassat, i Marià Casas, actual president
de l’ACE, que amb la seva saviesa i dinamisme han donat vida a l’associació que
vam crear l’any 1989.
Agraïment a Joan-Lluís de Yebra. De la seva mà vaig entrar en
la família exlibrística que manté viu el conreu dels exlibris arreu del món a
través de la FISAE, la federació internacional d’associacions d’exlibristes.
Un recordatori per al P. Oriol M. Diví i Mercè Insenser,
artistes del gravat xilogràfic ja traspassats, però molt presents en la meva
memòria.
Agraïment a la meva família, que sempre m’ha acompanyat en
aquesta aventura artística que els meus fills, de nens, devien trobar ben
exòtica, però que han estimat sempre i que actualment valoren en el que val
tota una trajectòria en el camp de l’art i la cultura. Finalment agraïment a
Oriol Pi de Cabanyes, que només entrar a casa aquell estiu de 1993, ara farà
trenta-tres anys, ja em va fer ofrena de la taula de bona fusta on el seu
oncle-avi, Enric-Cristòfol Ricart, havia gravat les seves xilografies
*Membres fundadors de l’ACE: Pepita Pallé, col·leccionista, Joan-Lluís
de Yebra i Francesc Orenes, tots dos historiadors de l’exlibrisme, Víctor
Oliva, dissenyador gràfic i descendent de la família d’impressors Oliva de
Vilanova, P. Oriol M. Diví (no hi va assistir, però beneïa l’acte des de
Montserrat), i jo mateixa, l’única dona creadora d’exlibris en aquell moment.
*Quan l’any 1988 vaig fer la segona exposició a Vilanova, a
la Biblioteca Víctor Balaguer (ara Biblioteca Joan Oliva), va venir al meu
domicili, aleshores a Barcelona, la senyora Teresa Basora per tal de concretar
detalls. Era l’última exposició que organitzava en la seva etapa professional i
tothora hi va mostrar un gran interès, ja que, tal com em va dir en la conversa,
era conscient del valor patrimonial de la col·lecció històrica de la BMVB que
ella havia custodiat. En aquest context, Teresa Basora estava sorpresa i
admirada per la meva activitat com a dissenyadora d’exlibris en l’actualitat.
*Pseudònim o nom de ploma de Mariano Pardo de Figueroa
(1828-1918).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada