El llenguatge simbòlic en l'exlibrisme

El llenguatge simbòlic en l’exlibrisme

És ben conegut per part dels exlibristes que el llenguatge simbòlic és una llavor molt fèrtil en el camp de l’exlibrisme. Un dels aspectes més interessants, i més creatius imaginativament parlant de l’exlibrisme modern, és la iconografia simbòlica amb què estan realitzades algunes d’aquestes marques destinades a assenyalar la propietat dels llibres. 

Abans d’endinsar-nos en exemples concrets d’iconografia simbòlica a l’hora de dissenyar ex-libris, expliquem en què consisteix des del punt de vista antropològic el llenguatge simbòlic.

Pensar simbòlic, llenguatge simbòlic, imatges simbòliques 

A diferència del que creu el racionalisme científic, que busca contraposar-se al saber que no ve a través de la intel.ligència intuïtiva o directa, el pensar simbòlic no és exclusiu de l’infant, o de l’il.luminat a la manera del gran Ramon Llull, o de l’artista o del poeta, sinó que és consubstancial en l’ésser humà. Per als artistes és amb preferència la matèria primera del seu treball.

En aquest sentit, ja va afirmar Gai Sal.lusti Crisp (86-35 aC): El món és un objecte simbòlic. Dit d’una altra manera: si bé la ciència intenta explicar el món, el món en el sentit que diu Sal.lusti només pot ser comprès vitalment des de la consciència humana que li dóna sentit. El deure més important per a mi és simbolitzar la meva interioritat, va dir l’escriptor romàntic Friedrich Hebbel (1813-1863).

Sembla, doncs, que el pensar simbòlic és una qualitat humana que ha esdevingut també una herència cultural, altrament no podríem entendre el codi d’imatges amb què s’expressa aquest llenguatge. Tot i que en els últims dos-cents anys ens n’hàgim allunyat tant i hàgim perdut l’hàbit de llegir-ne el seu sentit últim, ja que, tal com hem apuntat més amunt, els símbols expressen el més profund de la naturalesa humana, el més impersonal, allò que ens lliga a les forces del cosmos.

El pintor i poeta William Blake (1757-1827) ja se’n planyia, d’aquest progressiu oblit de conrear, perquè fructifiqui com la bona terra, la nostra naturalesa íntima, espiritual. Així és com el nostre món tan maquinitzat, materialista i egotista ha creat monstres pitjors dels que va preveure el geni del pintor Francisco de Goya (1746-1828).

En un llibre de referència en el camp de la ciència simbòlica, Symbolos de la Science sacrée, escriu sense embuts el seu autor, el filòsof René Guénon (1886-1951), i tradueixo: La civilització moderna emergeix en la història com una veritable anomalia: és l’única de totes les conegudes fins ara que s’ha desenvolupat en un sentit purament material. No cal dir on ens ha portat aquest desenvolupament material gairebé sense contrapès espiritual, com sí que es donava en altres èpoques. Cal comptar, però, amb les excepcions, que, sens dubte, són la llavor per a una futura i imprescindible regeneració o transformació radical de les civilitzacions contemporànies.

També el pensador i literat J. W. Goethe (1749-1832) deia que tot en la vida humana és símbol. El símbol, el seu significat (que és múltiple com la mateixa realitat complexa que el genera), resta ocult per a les ments on predomina una cosmovisió massa racional, físiològica i utilitària de l’existència. Al respecte, l’estudiós Mircea Eliade (1907-1986) escriu que el símbol revela certs aspectes de la realitat, els més immaterials, no fàcilment descoberts per qualsevol altre mitjà de coneixement.

Així, doncs, imatges, símbols i mites no són pas creacions estranyes i fantàstiques de la psique humana sinó que, ben al contrari, responen a una realitat metafísica que genera la necessitat de donar cos, a través d’imatges simbòliques, a la vida interior de les persones que no sempre pren forma física però que crea respostes existencials. Les imatges simbòliques fan llum en el més secret del nostre ésser, revelen la nostra naturalesa primordial, la seva essència íntima, pura i incontaminada, si ens atenem al relat bíblic d’abans de la Caiguda.

Martin Lings (1909-2005), un altre destacat estudiós en el camp del simbolisme, afirma que el món i tot allò que conté és essencialment símbol, i l’ésser humà és el símbol central d’aquest estat terrenal de l’existència, atès que els humans (i la creació sencera, segons l’autor) és a imatge i semblança de la divinitat. (O, si es vol dir d’una altra forma, d’allò que, perceben-t’ho sensiblement en el nostre interior, intuïm que supera el nostre jo personal).

El pensament simbòlic i la creació d’imatges simbòliques que ens expliquen, així com expliquen el món, forma part de la nostra cultura tradicional. Tot seguint els fils de les savieses antigues, veiem com les imatges simbòliques constitueixen portes que ens permeten obrir-nos al món transhistòric i situar-nos més enllà del temps i de l’espai. D’aquí ve que sense tenir coneixements específics, gràcies a aquesta obertura de la consciència podem pensar i interpretar el món que és més enllà de l’estricta fisicitat material i fins i tot de la raó humana, sempre relativa.

Un dels avantatges d’aquesta obertura a la transhistòria a través del símbol és que des del moment present podem comunicar-nos amb diverses cultures i, per tant, diverses imatges simbòliques. No és poc. En el seu cèlebre Diccionario de símbolos, el poeta i hermeneuta Juan-Eduardo Cirlot (1916-1973) transcriu aquestes paraules de l’arqueòleg Walter Andrae (1875-1956), que tradueixo: Qui se sorprengui del fet que un símbol formal [és a dir, manifestat] pugui no només romandre viu durant mil.lennis, sinó també retornar a la vida després de la interrupció de milers d’anys, hauria de recordar que el poder del món espiritual, del qual forma part el símbol, és etern.

Gilbert Durand (1921-2012), eminent antropòleg, iconòleg, especialista en mitologia i crític d’art francès, i autor del famós llibre L’Imagination Symbolique, publicat per primera vegada a París l’any 1964, distingia d’aquesta manera entre al.legoria i símbol: l’al.legoria parteix d’una idea per arribar a il.lustrar-la en una figura; el símbol és per ell mateix figura i, com a tal, font, entre altres coses, d’idees.

Per comprendre millor el llenguatge simbòlic en l’ex–libris, retinguem l’afirmació de Durand: el símbol és figura per ell mateix i font d’idees o conceptes.

Llenguatge simbòlic en els ex-libris

El llenguatge simbòlic en l’ex–libris modern, tal com la història de l’exlibrisme el reconeix, comença amb la davallada i progressiva desaparició dels ex-libris heràldics (que tenen el seu propi codi sígnic) després de la Revolució Francesa (1789-1799). Aquesta revolució política i social va suposar la conquesta del poder per part de la puixant burgesia, així com d’una certa menestralia il.lustrada, que van anar desplaçant del centre o millor dit, de la cúpula, l’aristocràcia i el clergat. Aquest desplaçament del poder va trastocar de dalt a baix l’imaginari col.lectiu.

El món de l’ex-libris, tot i que molt minoritari, ja que en el passat llibres i biblioteques eren majoritàriament propietat de nobles i clergues, no va ser aliè a aquest canvi. A la publicació del professor Francesc Orenes, Ex–libris: de la propietat dels llibres, es recullen les paraules de l’acadèmic Henry Bouchot (1849-1906) respecte dels ex–libris realitzats al segle XIX i començament del XX: L’ex-libris de l’època modernista va transformar el caràcter heràldic tradicional en un heraldisme literari. Es va convertir en blasó de l’esperit.

Personalment, Orenes ho sintetitza així: L’ex-libris, a més de ser una marca de propietat, és un signe personalitzat d’identitat, és a dir, una mena de retrat espiritual i psicològic del seu titular, com un disseny fet a mida.

Al llibre Alexandre de Riquer i l’exlibrisme. Repertori complet dels seus ex-libris, escriu el professor Joan-Lluís de Yebra: L’ex-libris no és simplement una marca de possessió del llibre, és també un símbol de la personalitat del propietari per a qui s’ha fet expressament.

Al seu assaig sobre els ex-libris, Los ex-libris ¿Són manifestaciones de la vanidad?, el professor Marià Casas escriu, i tradueixo: En l’ex-libris, en aquest petit paper que aplega en el seu espai blanc la tinta o el color, és on hi aleteja, abans de parar-s’hi, l’al.legoria, l’emblema, la divisa, el símbol, el motiu o l’atribut, la confecció artística del qual respon als gustos de cada època i d’aquí ve la seva múltiple i atraient varietat.  

 ‘Blasó de l’esperit’, ‘retrat espiritual’, ‘símbol de la personalitat’ i ‘símbol que aleteja’. Memoritzem aquestes expressions que responen tan clarament a un concepte d’ex-libris generat i nodrit pel que els experts com Gilbert Durand anomenen la imaginació simbòlica. Força creadors d’ex-libris s’apliquen a la realització d’aquest tipus d’ex-libris, alguns amb veritable excel.lència, ja que a més del seu talent, sensibilitat i inspiració artística hi sumen coneixements humanistes que els vinculen a l’Art de tots els temps.

Al fronstipici del seu llibre Física i metafísica de la pintura, el pintor, poeta i estudiós Louis Cattiaux (1904-1953), escriu: La creació reflecteix l’home i l’artista té l’art que es mereix, ja que l’obra no és més que l’espill del seu no-res, o de la seva mediocritat, o del seu ser magnificat. No són paraules vanes, certament, ja que apunten al veritable significat de l’Art com a reflex no només dels nostres àngels i dimonis interiors sinó també de la insubstància i la impostura amb què podem caure, també en el món de la creació artística.

‘Al talent i a la inspiració artística s’hi suma la sensibilitat’, hem escrit més amunt. Diu Cattiaux al respecte: La sensibilitat de l’artista és l’instrument fonamental de l’Art, l’inesgotable fons comú de l’expressió màgica; és la facultat d’endinsar-se en els éssers i en les coses i de participar en els estats múltiples de la creació visible i invisible. És també la facultat de captar les relacions d’aquesta creació diversificada fins a l’infinit. La sensibilitat, doncs, és una via de coneixement del misteri de la vida humana fins allà on els nostres sentits corporals i espirituals ens puguin portar.

Alguns exemples d’ex-libris moderns realitzats a través del llenguatge simbòlic, tal com la mateixa modernitat l’ha anat desenvolupant    

La nòmina de creadors d’ex-libris moderns amb habilitat tècnica i gust artístic, sensibilitat estètica i qualitats i coneixements humanistes és llarga i dispersa per la geografia. Per la qual cosa, en aquest petit assaig s’haurà de reduir per força a uns pocs, poquíssims exemples. El propòsit només és il.lustrar amb aquests escollits exemples el tema que ens ocupa: la iconització, en els ex–libris moderns, del llenguatge simbòlic. La tria d’artistes i d’obres és forçosament subjectiva i ha estat realitzada en funció del material que tenia al meu abast.

La dona-arbre

(Ex-libris a nom d’Helene Anderle, realitzat per Mileva Roller)

A la publicació Jugendstil-Exlibris, de Helmut Franck, que aplega una bona mostra dels ex-libris realitzats en aquesta època d’or de l’exlibrisme europeu, i que vaig adquirir en un dels congressos internacionals d’ex-libris als quals vaig assistir uns anys, pel seu poder evocatiu em salta a la vista un ex-libris de l’artista de l’escola austríaca Mileva Roller (1886-1949), realitzat a nom d’Helene Anderle l’any 1912.

A la imatge de l’ex–libris es veu, ben centrada, una figura femenina gairebé confosa en la figura d’un arbre esponerós i submergida en un terra florit. Des del punt de vista referencial, podria pensar-se que es tracta de la deessa Flora captada en un gest pensatiu molt semblant a la famosa escultura de Rodin.

Però en la configuració d’aquesta imatge podem llegir més coses, sentits simbòlics. A part de la iconització que agermana la dona i el cicle vital en la seva capacitat de florir i de donar fruit, la figura de l’arbre té molts significats simbòlics, ja des del mateix relat bíblic de l’Arbre de la Vida, o del Bé i del Mal. Igualment la Càbala (ciència espiritual que, com un mapa, orienta l’ànima fins a retrobar-se amb la seva Font) té la forma d’un arbre.

I és que l’arbre és un símbol axial que connecta allò celeste amb allò terrestre, o allò material amb allò espiritual. És per aquest motiu que l’arbre és un dels símbols fonamentals d’allò que René Guénon va anomenar ciència sagrada o ciència del sagrat. Podríem escriure un llibre sencer sobre el simbolisme de l’arbre, de l’arbre florit i de la dona identificada amb l’arbre. Així, doncs, té sentit, aquesta figura femenina en l’ex-libris d’Helene Anderle, ja que en l’arbre tant podem veure representada simbòlicament la vida humana viscuda en femení com la vida del cosmos en la seva manifestació sensible.

El misteri existencial

(Ex–libris a nom de Sigmund Freud, realitzat per Bertold Löffler)

De la mateixa època (1900), i de la mateixa estètica Secession, és l’ex-libris de Bertold Löffler (1874-1960) dedicat al pare de la psicoanàlisi, el neuròleg i psiquiatre austríac Sigmund Freud (1856-1939). En la composició de l’ex-libris, en el qual l’autor dóna força importància espaial a la cal.ligrafia que serveix de base al conjunt d’aquesta marca que s’ha fet tan famosa a rel de la rellevància del titular, trobem a la dreta i dempeus la figura d’Èdip davant l’Exfinx. El text que hi ha entre les dues figures es refereix al conegut mite grec. L’Esfinx, que barra el pas al jove Èdip a l’entrada de Tebes, ciutat que ha de ser el seu futur reialme, li proposa aquest enigma: Quin és l’animal que al matí camina de quatre grapes, al migdia amb dos i al capvespre amb tres? Èdip no s’hi pensa gaire i respon que aquest animal és l’home, que de nen camina de quatre grapes, d’adult camina amb les dues cames i de vell amb tres, ja que s’ajuda d’un bastó.

Inspirat en el relat del mite, el simbolisme d’aquest ex-libris proposat per Bertold Löffler il.lumina visualment la gran comesa del creador de la psicoanàlisi, Sigmund Freud, que va tenir la voluntat de resoldre un vell i encara misteriós enigma: el coneixement de la psique humana i les seves pulsions en tot el seu recorregut vital, des del naixement fins a l’ocàs. El mateix Sigmund Freud es va servir dels mites grecs i de les seves figures arquetípiques per batejar complexos psíquics con el d’Èdip, precisament. Tot i que la naturalesa d’aquest complex no sigui una demostració de la intel.ligència humana davant l’enigma proposat per l’Esfinx sinó més aviat la terrible tragèdia vital que hi ha darrere de la història d’Èdip, rei de Tebes.        

La vida en evolució

(Ex-libris a nom d’A. Bräuer, realitzat per Lou Strik)

A la publicació Exlibris für Ärzte, del Dr. Gernot Blum, s’hi aplega una interessant antologia d’ex-libris centreeuropeus que reflecteixen el món de la medicina amb la seva iconografia i simbologia específica. En l’apartat dels ex-libris holandesos voldria destacar, per la seva lectura àmplia simbòlica, l’ex-libris realitzat per Lou Strik (1921-2001) a nom de A. Bräuer, l’any 1958.

En una composició dividida en tres parts veiem, de dreta a esquerra, una mà, una circumferència i un nadó al centre d’una flor a manera de fruit, com correspon a l’imaginari científic. Així, a primera vista podem pensar que és un ex-libris que pertany a un ginecòleg i la seva delicada i sagrada feina d’assistir els infantaments.

Però el simbolisme que expressen les imatges apunten més enllà. És a través de les mans i les seves funcions artesanes que els primers homínids van adquirir consciència de la seva naturalesa superior que els situava per damunt dels animals. Val a dir, només a tall d’exemple, que en l’escriptura, un dels grans invents de la humanitat, és la mà la que tradueix amb signes gràfics els imputs del pensament generats en el cervell. Al centre de l’ex-libris hi ha una circumferència que, com una lent (o com una bombolla que tal vegada faci referència al líquid amniòtic) transparenta part de la mà que agafa un pètal de la flor oberta –imatge de la dona en el transcendent acte de donar a llum-, al centre de la qual hi ha la figura d’un nadó situada a l’esquerra de l’ex-libris. Dins l’esfera, que també podríem veure com una imatge de l’òvul fecundat, o com la imatge d’un planeta viu, s’hi dibuixa la silueta d’un arbre. Del simbolisme de l’arbre com a representació de la vida del cosmos ja ens hi hem referit més amunt.

El rostre femení de l’existència

(Ex-libris a nom de J.R., realitzat per Ludmila Jirincova)

A la publicació Le signore dell’ex libris, de Remo Palmirani i Basilio Cadoni, al meu parer, i pel tractament modern, lligat a una cosmovisió surrealista que en fa del llenguatge simbòlic en l’ex-libris, hi destaquen alguns treballs de l’artista txeca Ludmila Jirincova (1912).

En l’ex-libris que he triat, a nom de J.R., i emmarcat en una cenefa de quadres en blanc i negre (que podríem veure com un símbol dels dos pols sempre en tensió que conformen la realitat), es veu un terra ondulat, sembrat d’ulls interns que recorden els ulls que també apareixen en les ales dels àngels romànics. D’aquest terra intel.ligent, que veu l’interior de la vida, brota una planta coronada amb una flor que és una cara femenina, i que podem interpretar com el rostre femení de la vida. Damunt d’aquest rostre hi ha una papallona les ales de la qual són dos ulls. Aquests ulls-ales que exploren l’aire indiquen el món celeste que fa pendant amb el món terrestre.

Tot es comunica, en la vida visible i invisible, sembla voler dir-nos l’artista. I és que aquesta flor enigmàtica (que fa pensar en les estranyes i simbòliques flors de l’escriptora Mercè Rodoreda -1909-1984- al seu llibre Viatges i flors), és un fruit excel.lent de la imaginació particular de Ludmila Jirincova, que acostuma a lligar en les seves composicions, sempre gràcils, el món humà amb el món animal i el món vegetal, com en aquest cas. Tal vegada aquesta creadora ens vol dir que en la naturalesa tot és U, si ho veiem amb els ulls de l’esperit, ja que amb els ulls físics només percebem els elements que componen la naturalesa per separat.

L’autoconstrucció de l’ésser humà

(Ex-libris a nom de Carlo Chiesa, realitzat per E. Gianini)

La personalitat de Carlo Chiesa (Lugano, Suïssa), és ben coneguda en el món de l’exlibrisme, ja que en els temps en que va néixer la FISAE (1966), sota la presidència de Gianni Mantero, Carlo Chiesa n’era el vicepresident.

En alguns dels ex-libris a nom de Gianni Mantero s’observa la presència de simbologia maçònica, com en aquest dissenyat per E. Gianini. Molts dels símbols maçònics fan referència a la construcció. En aquest ex-libris es veu la imatge d’un temple clàssic, que evoca el temple de Salomó. En l’univers maçònic, el concepte de construcció va més enllà de la construcció física d’un temple per esdevenir símbol de la construcció del propi temple intern, és a dir: espiritual. D’aquí ve que la imatge de la pedra sigui també simbòlica i es parli de la pedra bruta o de la personalitat en brut contraposada amb la pedra desbastada, o la personalitat basta en procès de treball de poliment, d’enaltiment, o, si es vol, de reconstrucció de la personalitat. Des de la visió femenina del mateix concepte, la filòsofa María Zambrano (1904-1991) en diu ‘néixer per nosaltres mateixos’.

Davant d’aquest temple es veu una piràmide de tres pedres cúbiques (és a dir: treballades i aptes per a la construcció del temple) que en la seva cara externa mostren símbols maçònics. Són les eines per desbastar la pedra bruta. En primer lloc l’escaire (símbol de la rectitud, justícia i equitat) i el compàs (símbol d’apertura mental i també dels límits humans); en segon lloc l’estrella de cinc puntes (l’estrella pentagonal representa els cinc sentits, així com és símbol de la humanitat completa, recordi’s la figura de l’Home de Vitruvi, de Leonardo da Vinci); i en tercer lloc l’estrella de David (dos triangles entrecreuats, que simbolitzen el terrenal i el celestial de l’existència segons la tradició jueva).

No és casualitat que siguin tres les pedres que s’eleven en piràmide formant la figura d’un triangle. El número tres és significatiu en el món maçònic. Tres són les llums o virtuts que es necessiten per executar el treball maçònic o elevació del temple: saviesa, força (o potència) i bellesa. Així mateix, el tres es constitueix en el símbol de la divinitat en el seu vessant trinitari, sovint expressat en la figura d’un triangle. El triangle, forma geomètrica plana mínima, és un símbol iniciàtic gairebé universal. En la maçoneria representa el Gran Arquitecte de l’Univers. El triangle amb un ‘ull que tot ho veu’ a l’interior és un símbol compartit pel trinitarisme cristià i la maçoneria. Segons l’estudiós René Guénon, aquest ull és també la imatge del Tercer ull, o l’ull de la Visió de l’última Realitat.

Post tenebras, lux

(Ex-libris d’Oriol M. Diví a nom de Manuel Garcia de la Cruz)

El monjo de Montserrat Oriol M. Díví (Esplugues de Llobregat, 1924) ha practicat de manera exemplar la màxima benedictina ora et labora. Així, tant pel volum de l’obra duta a terme de manera sostinguda al llarg de cinquanta anys, com des del punt de vista de la Història de l’Art, cal remarcar que Oriol M. Diví és el més important mantenidor d’una tècnica ancestral de gravat, la xil.lografia, donant-li un caràcter creatiu, com volien els seus antecessors en aquest art.

Sobre el llenguatge estètic d’Oriol M. Diví, cal destacar la claredat expressiva com un dels trets més personals d’aquest artista, així com la seva gran habilitat en la composició de la imatge global de l’ex-libris. Ja sigui que prengui formes simètriques o asimètriques, el resultat sempre és d’una gran harmonia, com en aquest ex-libris a nom de Manuel Garcia de la Cruz.

Emmarcat en forma de paisatge, es veu un fons blau on en lletres blanques es llegeix el lema: Post tenebras, lux (Després de la tenebra, la llum). Tenint com a base el perfil de la muntanya de Montserrat, la nostra muntanya santa, a la banda esquerra de la il.lustració es troba un cel de nit, amb la lluna i les estrelles, i a la dreta un cel de dia amb el sol i els seus raigs il.luminadors. Completa l’ex-libris la imatge d’una òliba, que simbolitza la saviesa.

Aquestes imatges que a simple vista podrien semblar referencials, tenen una lectura simbòlica de gran calat, ja que al.ludeixen a un fet còsmic transcendental, quan s’obre una escletxa en la tenebra, segons la nostra tradició bíblica en el moment en què Déu expressa la seva voluntat: Fiat lux (o Faci’s la llum). Aquest fet còsmic primordial, el de la creació, que s’encarna en cada jorn amb la seqüència cíclica del dia naixent de la nit, té correspondència en el nostre cervell quan posem ordre al caos, és a dir, quan resolem un problema o davant d’un escull vital pensem i obrem rectament, de manera lluminosa contraposada a la fosca que sempre ens tenalla. Perquè el coneixement –la llum interna- s’obri pas en la fosca de la ignorància, hem de cultivar el discerniment, la intel.ligència del cor, la saviesa. Recordem que la Saviesa o la Sophia és la dama preferida tant del salmista com del filòsof. La imatge de l’òliba, símbol d’Atenea, al.ludeix a la saviesa prudent d’aquesta deessa grega.

Ex-libris simbòlics com espills de l’humà universal

Com hem dit, els símbols són expressions profundes de la naturalesa humana que ja van aparèixer iconogràficament a les coves. Les teories més modernes sobre els significats i la utilització dels símbols procedeixen del treball pioner de Carl Gustav Jung (1875-1961). En analitzar els somnis de molts pacients, el famós psicoanalista va adonar-se de la recurrència de certes imatges amb profund significat simbòlic i que ja havien estat analitzades a l’hora d’estudiar els mites, les religions i les manifestacions artístiques de moltes geografies del planeta i dels seus temps històrics. Jung va arribar a la conclusió que molts símbols no només tenen caràcter universal (es a dir: són arquetípics), sinó que tenen un paper fonamental en els processos psíquics. Tant, que influeixen en el pensament i en la conducta humanes.

L’art, com hem vist, és una de les expressions bàsiques, i més belles i emotives, cal dir-ho, de les imatges simbòliques. I respecte del llenguatge simbòlic en l’ex-libris, sovint petites obres d’art, voldria concloure aquesta breu exposició amb aquestes paraules de Marià Casas: Veig l’obra [l’ex–libris] com un espill, símbol de la imaginació de la consciència que reprodueix els reflexos del món visible en la seva realitat formal relacionada amb el pensament d’autocontemplació i [que alhora és] reflex de l’univers: un espill on en mirar-nos no veiem pas la nostra cara sinó el nostre sentir multiplicat.

     Sí. En aquest espill que són els ex-libris veiem el sentir humà arquetípic, l’esperit universal que es manifesta justament a través del llenguatge dels símbols.

Teresa Costa-Gramunt

Exlibrista i escriptora

Clos Sukkot, Vilanova i la Geltrú, febrer de 2013 

      

 Bibliografia

Blum, Gernot, Dr., Exlibris für Ärzte, Hartmannbund-Verlag, Bonn, Alemanya, 1983.

Casas Hierro, Mariano, Los ex-libris ¿Son manifestaciones de la vanidad?, Contratalla Art, Tarragona, 2006.

Cattiaux, Louis, Física y metafísica de la pintura, Arola Editors, Tarragona, 1998.

Cirlot, Juan-Eduardo, Diccionario de símbolos, Labor, Barcelona, 1985.

Durand, Gilbert, La imaginación simbólica, Amorrortu, Buenos Aires, 2007.

Eliade, Mircea, Imágenes y símbolos, Taurus, 1999.

Fargas, Albert, Diccionari de la francmaçoneria, Edicions 62, Barcelona, 2001.

Franck, Helmut, Jugendstil-Exlibris, Prisma Verlag Gütersloh, Leipzig, 1984.

Guénon, René, Símbolos fundamentales de la ciencia sagrada, Paidós, Barcelona, 1995.

Lings, Martin, Símbolo y arquetipo. Estudio del significado de la existencia, José J. de Olañeta, Palma de Mallorca, 2006.

Orenes, Francesc, Ex–libris: de la propietat dels llibres, Arola Editors, Tarragona, 2000.

Remo Palmirani e Basilio Cadoni, Le signore dell’ex libris, Editrice Temi, Trento, 1989.

Roger i Moreno, Rosa (amb la col.laboració de Pallàs, Víctor), Diccionari breu de terminologia maçònica, La Busca edicions, s.l., Barcelona, 1999.

De Yebra, Joan-Lluís, Alexandre de Riquer i l’exlibrisme. Repertori complet dels seus ex-libris, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 1983.

(aquest apunt respon a la comunicació completa presentada al XXXV Congrés Internacional d'Exlibristes i publicada al volum Ex-libris i exlibristes, editat per l'Associació Catalana d'Exlibristes, Tarragona, 2014)