Amb gairebé mig any de retard, avui, 11 de març de 2025, he
sabut de la mort de Luc van den Briele el passat 26 de setembre de 2024. Luc van
den Briele havia nascut a la localitat neerlandesa d’Ieper (Ypres en francès) l’any
1930. Tenia doncs, 94 anys, que va viure de manera molt fecunda en la seva
condició d’intel·lectual: ja de molt jove es va llicenciar en bibliotecologia i
ciències bibliogràfiques i va publicar diversos treballs en aquest terreny, com
ara estudis bibliogràfics sobre els escriptors Jan Walravens i Louis Paul Boon.
Com a impulsor d’una cultura de nivell, àmbit en el qual nedava com peix a
l’aigua, va ser cofundador i redactor en cap de les revistes bibliotecàries Het Trefwoord i Boek en Bibliotheeek, així com també ho va ser de la reconeguda revista
Graphia, durant dècades fins avui dedicada
a l’art i a l’estudi de l’exlibris. És des de la seva tasca d’investigador i
amant d’aquestes obres gràfiques de petit format lligades al món del llibre que
aviat va convertir-se en un gran especialista de l’exlibrisme flamenc i europeu.
Membre destacat del Consell d’Art de l’Exlibris flamenc i europeu i membre
destacat del Centre Internacional de l’Exlibris, molts dels seus treballs van
ser publicats en enciclopèdies temàtiques com ara l’Enciclopèdia
Bio-bibliogràfica de l’art de l’exlibris, que va editar de manera exquisida,
fins a la seva mort, el portuguès Artur Mário da Mota Miranda (1928-2018).
Redactor en cap de
Graphia des de l’any 1979 fins a
l’any 2007, vaig conèixer Luc van den Briele l’agost de l’any 1986 a la ciutat
holandesa d’Utrecht amb motiu del Congrés Internacional d’Exlibristes que la
FISAE (Federació International d’Associacions d’Exlibristes) organitza cada dos
anys. Entre nosaltres de seguida es va donar una bona connexió personal, tot i
que el meu francès és lamentable i ell no parlava en francès si no era
estrictament necessari, com era el cas que jo no conec el neerlandès, encara
que sí sabia, i en algun moment en vam parlar, que el primer escriptor en
llengua flamenca de la història havia estat, al segle XIII, una dona: la
beguina i escriptora de poemes místics Hadewijch d’Anvers. Precisament com a
flamenc militant entenia la meva pertinença intel·lectual a la catalanitat i
respectava la meva llengua i cultura que ell també hauria defensat.
A Luc van den
Briele li van cridar l’atenció els meus exlibris d’expressió gràfica clara i que
més tard, en un article, en destacaria el fet «de buscar sempre la bellesa». La seva opinió crítica sempre va ser tinguda en compte tant
pels historiadors com pels col·leccionistes pel prestigi de la seva
personalitat que aviat vaig comprovar polièdrica: entre els anys 1958 i 2020,
Luc van den Briele va escriure quaranta-cinc obres de teatre i ràdio. Luc Van
den Briele va ser un autor de teatre molt representat i premiat, així com també
ho va ser en la seva faceta d’escriptor preferentment de narrativa curta.
En la
correspondència que vam establir a partir de l’estiu de 1986, em va enviar una
obra de teatre breu que ell mateix havia traduït al francès amb una demanda:
amb la impressió de lectura d’aquella història jo havia de confeccionar un
exlibris al seu nom. Es tractava d’una història en què a la manera de Vercors
(pseudònim de Jean Bruller) a la seva novel·la El silenci del mar, un soldat alemany establia una relació afectiva,
no exempta de conflictivitat, és clar, amb una jove francesa. La imatge
d’aquest exlibris s’explica en aquest context: l’amor que se sobreposa a les
lluites i guareix el dolor moral que provoquen les guerres. Amb els poemes i
cançons de Leonard Cohen i Bob Dylan al capdavant, les nostres generacions, com
si fossin un sol cos, havíem estat contestatàries amb la guerra del Vietnam: vam
fer bandera del pacifisme que, amb profunditat i sensibilitat literària, es
reflectia en el text dramàtic de Luc van den Briele.
