divendres, 21 de novembre de 2014

Pròleg A SIS VEUS, de Joan-Lluís de Yebra

L'any 1998, el professor Joan-Lluís de Yebra va signar el pròleg que acompanya els poemes/ex-libris de la carpeta A SIS VEUS, de la qual he anat donant notícia en les entrades anteriors. El reprodueixo a continuació, amb agraïment:


La claredat i la netedat amb què Teresa Costa-Gramunt es comunica amb els espectadors i/o lectors ha estat una de les característiques principals de la seva obra. Aquesta transparència comunicativa, tan formal com de contingut, en gran part arrenca del període en què es dedicà de ple a la producció d’ex-libris –de fet Teresa Costa-Gramunt és, juntament amb Oriol M. Diví, l’artista de Catalunya que ha produït més ex-libris-; i és que en els ex-libris artístics, com a marques d’identificació personal que són, no només és obligat indicar el nom del destinatari, sinó que també és quasi inevitable incorporar algun component iconogràfic que el singularitzi, la qual cosa exigeix la utilització de missatges i símbols relativament nítids des del punt de vista significatiu. Teresa Costa-Gramunt va desenvolupar, en aquest sentit, una “escriptura” simbòlica pròpia que té molt a veure amb els poemes que ara ens presenta.

A SIS VEUS, doncs, és un recull de poemes/ex-libris que, amb independència del mitjà expressiu a què recorre, iconogràfic o escriptural, es nodreix i explota una essència poètica personal tocada d’un component espiritual molt notable. Val a dir que aquesta simetria expressiva també és perceptible en altres estrats del recull, com l’origen de les figures homenatjades –tres russes i tres catalanes- o la forma circular de cadascun dels ex-libris, que en certa manera engloben i donen la clau de les idees capitals de cadascun dels poemes; és com si Teresa Costa-Gramunt, en fi, ens volgués suggerir els títols de cada peça en forma d’ex-libris.

Els poemes que tenim al davant actuen com a íntima resposta a les lectures de l’obra dels poetes enaltits, la qual cosa evidencia fins a quin punt l’autora s’ha endinsat en els sentiments de cadascun i del coratge que ha tingut per encetar una mena de diàleg a dues bandes que, independentment de la possibilitat de vida post mortem, també ens té a nosaltres, els lectors, com a destinataris. En cap d’aquestes converses, a excepció de la que estableix amb Palau i Fabre, no hi ha lloc a rèplica si no recorrem, com ha fet Teresa Costa-Gramunt, a la presència ideal a què acabo d’al.ludir, és per això que, en general, els pensaments que aboca avalen idees, subratllen creences, aporten informacions o consells, etc. Quasi sempre respectant la relació tu-jo i dirigint-se a tots ells, tret d’Agustí Bartra, en temps present: “Ara ja podem cantar” li diu a Anna Akhmàtova; “nosaltres podem veure les aigües”, a Josif Brodskij; “compareixes com una perla”, a Marina Tsvetaeva; “També tu eres fet de mort i de somni” a Agustí Bartra: “tu has volgut venir a mi”, a Màrius Torres o “Vés i guarda silenci” a Palau i Fabre.

Teresa Costa-Gramunt, deia, ha aplicat als seus escrits part d’aquells símbols concebuts al llarg dels anys per a les composicions il.lustrades; tot i que, com he apuntat, els elements que impregnen els seus dissenys fan el mateix paper que els mots que esquitxen els seus textos i, per tant, de sempre ha trepitjat el mateix terreny: el de la poesia. L’aigua (mar, oceà, peixos, perla…), l’univers (llum, alba, sol, nit, astres…), les flors (violetes, roses…), l’amor (foc, infants, dona…), la religiositat (esperit, paradís, oració…), etc. Són alguns exemples d’aquests signes emblemàtics que li han servit per a connectar els quatre poetes i les dues poetesses amb qui ha volgut departir. Imatges, metàfores, sinècdoques, metonímies, prosopopeies, hipèrboles, pleonasmes i fins i tot alguna exclamació s’entremesclen en un discurs dominat per un aparent pensament antitètic o adversatiu: prohibir-animar, mirar-ser mirat, foc-aigua, llum (brillant sol…)-foscor (nit), etc. Que ens remet a lectures puntuals que cada lector haurà d’anar descobrint, perquè Teresa Costa-Gramunt també voldria que llegíssim –ella potser diria “escoltéssim”-. Així, doncs, l’espiritualitat de Màrius Torres, compartida en gran part pels poetes russos, tots tres perseguits pel règim estalinista, és tan present en els poemes de Teresa Costa-Gramunt, com en els textos de Bartra, especialment Cant corporal i L’arbre de foc, i de Palau i Fabre, concretament Poemes de l’Alquimista i L’aprenent de poeta.

Joan-Lluís de Yebra

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada