diumenge, 20 de març de 2016

Exposició Quixots de paper (2)

Amb motiu del Fòrum Internacional d'Exlibristes 2016, s'ha editat un número especial de la Revista Ex-libris, que s'afegeix a l'extensa i nodrida bibliografia dels ex-libris cervantins. S'hi poden trobar textos de Marià Casas Hierro, el president de l'Associació Catalana d'Exlibristes, i especialistes com M. Vicente Sànchez Moltó, Pere Maragall i Mira, Gian Carlo Torre, Enrique Villagrasa, Pedro Antonio Heras Caballero i José María Fernández Gutiérrez. La meva aportació a aquesta àmplia panoràmica històrica, literària i artística dedicada al Quixot i a Cervantes, el seu autor, és el text que podreu llegir a continuació. En les imatges: coberta de la revista i l'ex-libris el vaig fer expressament per il.lustrar el meu treball.



Dulcinea inspiradora i ex-libris cervantins


La utilització dels símbols per protegir aquestes veritats té aquests avantatges:
la de presentar, al mateix temps, el text de llibre i el misteri que hi roman ocult;
la d’exercitar de forma simultània la reflexió dels savis i l’instint dels simples,
així com la de poder alimentar en públic l’ànima dels dèbils,
essent, no obstant això, capaç d’arribar a elevar en el més profund silenci,
el pensament de les intel.ligències més sublims.
Bocaccio



Amb la commemoració, enguany, dels 400 anys de l’edició, l’any 1615, d’El ingenioso caballero don Quijote de la Mancha (que amplia la primera part, publicada el 1605, amb el títol d’El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha), segur que s’obriran molts espais per a la reflexió d’una novel.la genial, un monument literari en el qual l’aspecte simbòlic és tan rellevant. 


Una reflexió sobre la novel.la de Cervantes


Escriure el Quixot, com en diem familiarment d’aquest llibre de capçalera de tan incorporat com el tenim en el nostre imaginari col.lectiu, no va ser una empresa fàcil. No és, com podria semblar, ni un divertimento, ni un bestseller, ni una novel.la de cavalleries a la moda, tot i que s’hi inspira. El Quixot és un text literari de molt alt nivell. D’alta cuna, com va escriure ben encertadament una veu tan qualificada com la de Miguel de Unamuno en l’assaig Vida de Don Quijote y Sancho, publicat el 1905, és a dir: 300 anys després de ser publicada la novel.la de Cervantes.

     Com tota obra inspirada, l’escriptura del Quixot sorgix d’una matriu celeste, espiritual. Ho escriu el mateix autor, don Miguel de Cervantes i Saavedra, a les primeres pàgines d’introducció del seu llibre, i tradueixo: Moltes vegades vaig prendre la ploma per escriure’l, i moltes vegades la vaig deixar perquè no sabia què escriuria…

     Els savis prenen la ploma quan se senten cridats (això és la vocació) a donar forma, a donar cos a allò que ve del cel, diguem-li alè diví o inspiració. La inspiració, l’alè de vida, ja era al començament, quan Déu va crear el món, segons se’ns conta en la Bíblia. Ella, la Saviesa, la co-creadora amb Déu, era a l’inici dels temps. Ho diu el salmista de forma ben precisa: És, en efecte, una exhalació de la potència de Déu.

     Vida, Creació, Saviesa i Inspiració tenen el mateix fonament. Així, la Dama Celeste, la Saviesa, és l’ànima de la ploma amb què Cervantes va escriure el Quixot.

     La segona part de la novel.la, El ingenioso caballero don Quijote de la Mancha, es va publicar, com he dit més amunt, l’any 1615, ara fa, doncs, 400 anys. Aquesta gran novel.la de les lletres hispanes té diversos nivells de lectura, en el benentès que en el nivell lineal, literal, ja es dibuixa l’obra magistral que l’ha convertida en una obra clàssica de tots els temps. I això és així perquè el Quixot, com L’Odissea, com La Divina Comèdia o com el Faust, es projecta més enllà del seu significat literal. El Quixot té un nivell simbòlic i, per tant, es pot interpretar des d’aquest nivell. Per aquest motiu, sovint res no és el que sembla, en les seves pàgines. Posem un exemple: el personatge doble de Dulcinea/Aldonça. Aquest personatge femení doble simbolitza la cara i la creu de la Saviesa. O sigui: la dualitat, la polaritat Saviesa/Ignorància.

     L’enginyós cavaller don Quixot vol servir la seva dama Dulcinea, que és la imatge de l’ànima personal, però també de l’ànima impersonal o ànima del món. El cavaller ambulant (o pelegrí, entenent que tota vida humana és com un pelegrinatge) vol resguardar la seva dama de l’estupidesa, del mal, de la injustícia i de la iniquitat, batallant amb energia contra aquests enemics de la Saviesa, com llegim en tants dels passatges de la novel.la.

     Perquè has de saber que en aquest nostre estil de cavalleria [cavalleria espiritual, s’entèn] és un gran honor tenir una dama a la qual serveixin molts cavallers ambulants… diu el cavaller don Quixot al seu escuder Sanxo. Don Quixot invita, a savis i a simples, a servir la dama Saviesa, la Sofia dels savis.

     Però la dama Saviesa/Dulcinea no es deixa veure així com així. Perquè saviesa és el coneixement de la realitat de l’existència, el seu sentit profund que resta amagat precisament perquè ens prenguem la molèstia de buscar-lo, com fa don Quixot en el seu viatge. En el món vulgar, en el món on l’escuder Sanxo es troba com peix a l’aigua (com el personatge Papageno de l’òpera La flauta màgica), la dama apareix en el personatge d’Aldonça, que es mou entre porcs i viu en un carreró fosc, en un cul-de-sac. Don Quixot, amb els seus ulls interns, espirituals, aparta el vel que enfosqueix la tosca Aldonça. Segons don Quixot, aquest vel fosc que embolcalla la jove Aldonça és obra dels encantadors (al diable també se li diu encantador) que pul.lulaven en aquella època. Encantadors, cal dir, que trobem en totes les èpoques en tots aquells, i són legió, que ens volen engalipar, enganyar, a vegades fins i tot robar l’ànima.

     El Quixot (en realitat un visionari, no un foll) veu el tresor que s’amaga a l’interior de la noia, com s’amaga l’or al centre de la Terra. El Quixot veu Dulcinea en Aldonça. L’escuder Sanxo, encantat, aturat o adormit, tot ve a ser el mateix, només veu la noia Aldonça també encantada, adormida, parada en la seva vulgaritat. El cavaller don Quixot, que mira més enllà del que es veu, aprecia la llum de Dulcinea en la fosca Aldonça. Entén que Dulcinea és la veritable naturalesa d’Aldonça, la seva naturalesa interna, el seu ésser autèntic, encara que ni Sanxo ni Aldonça no ho sàpiguen veure. Perquè, Sanxos com som ben sovint, ignorem la pròpia riquesa interna, no coneixem la nostra Dulcinea interna. Això és el que ens vol fer veure Cervantes.

     Així, a través del cavaller don Quixot, diu Miguel de Cervantes: La vaig trobar encantada i convertida de princesa en llauradora; de bonica en lletja; d’àngel en diable; d’olorosa en pestífera; de ben parlada en rústega; de reposada en saltironejadora; de llum en tenebra i, finalment, de Dulcinea del Toboso en una vilatana de Sayago [de ‘saia’, vestit groller], és a dir, velada sota un aspecte repel.lent.

     Dulcinea, imatge simbòlica de la Saviesa, és qui inspira tota l’aventura cavalleresca del Quixot. Per aquest motiu, no estem parlant simplement d’una novel.la d’aventures sinó d’una novel.la d’iniciació, ja que al final el personatge don Quixot en surt transformat. Transformar la matèria bruta en or és una de les operacions de l’alquímia. Aquesta operació sempre és auspiciada per la Saviesa o Sofia, l’estimada dels savis. La Saviesa transvestida de Dulcinea inspira la novel.la de Cervantes. Ho afirma ell mateix en les pàgines del seu Quixot: Vaig néixer per a ser de Dulcinea del Toboso, ella donarà vida a la meva mort. 

     Una operació alquímica del més alt nivell: donar vida a la mort, com així ha estat, en efecte. Cervantes, que va morir pobre en el món, va néixer ric en l’eternitat, ja que va escriure una novel.la immortal. Cervantes no sabia com escriuria la seva novel.la. Només sabia a quina Mestressa servia. Servia allò etern, allò que no es podreix. I com si fos ell mateix, Cervantes fa dir a la dama Inspiradora: Per a mi tota sola va néixer don Quixot, i jo per a ell; ell va saber obrar i jo escriure; tots dos som un.

     Dulcinea, una imatge de la Saviesa, l’estimada de savis i filòsofs, i un dels escriptors més grans de tots els temps, don Miguel de Cervantes i Saavedra, convergeixen en l’escriptura d’una obra perenne: el Quixot.


Iconografia cervantina i ex-libris    


El Quixot, fita literària traduïda a tantes i tantes llengües del planeta, és una obra perenne que ha donat una iconografia pròpia: la iconografia cervantina.

     En el món de l’art, la iconografia cervantina és d’una gran varietat formal i travessa, il.luminant-la amb la seva singularitat, tots els estils artístics. Com no podria ser d’una altra manera, també aquesta iconografia cervantina es mostra rica en l’àmbit de l’exlibrisme, un àmbit que lliga cordialment llibres i ex–libris. Exemplars antics i moderns de la novel.la de Miguel de Cervantes, són objecte de desig dels col.leccionistes, és una flor preciosa per als bibliòfils.  

     La iconografia cervantina, amb pràcticament 400 anys d’existència, és també motiu d’inspiració de tants ex-libris, antics i actuals, on apareixen, interpretades segons la imaginació, el talent i la traça tècnica de cada artista, imatges de don Quixot, de l’escuder Sanxo, de la dama Dulcinea, de la rústega Aldonça, dels molins de vent de La Manxa, dels paisatges horitzontals de Castella, de l’ambient cridaner de tavernes i posades… Aquesta iconografia, abundosa, fabulosa i realitzada en tantes tècniques de gravat i de dibuix, ha donat obres de molt nivell en l’àmbit de la gràfica exlibrista.

     Els ex-libris cervantins, amb il.lustracions referides a temes del Quixot, també són objecte de col.leccionisme. Aquests ex-libris sovint estan il.lustrats de manera referencial, descriuen alguna escena de la novel.la de Cervantes. Però també hi ha ex-libris que atenyen el nivell simbòlic. En aquest sentit, i retornant a la figura de Dulcinea, tan present en la iconografia dels ex-libris cervantins, cal recordar que de la dama només en parla el seu enamorat, don Quixot. Així com de la figura de don Quixot en dóna referència el mateix Cervantes, tot descrivint-lo com un home alt i magre, amb el seu casc i la seva armadura, de Dulcinea només diu que és la dama del cavaller ambulant. De qui sí que l’escriptor Cervantes fa una bona descripció és d’Aldonça. Cervantes fa un retrat del vestit vulgar d’aquesta figura de la feminitat en el seu nivell bast.

     Perquè hi ha un nivell alt, de la feminitat, el més alt, com hem vist. L’etern femení ens dóna impuls vers allò alt, escriu Goethe en el seu Faust. En la novel.la hispana més famosa de tots els temps, aquest etern femení en la seva alçada màxima: la Saviesa que canta el salmista, la Sofia que lloen savis i filòsofs, pren figura simbòlica en el personatge del qual només es parla, resta ocult en el seu misteri només visible per a les intel.ligències més sublims, com escriu Bocaccio. Per a qui tingui aquests ulls és un misteri lluminós, com lluminosa és la Beatriu del Dant, una altra figura literària de la Saviesa.

     Així, doncs, la imatge de la dama Dulcinea per força ho és, simbòlica. I per força els artistes l’han d’imaginar a la seva manera. L’han d’imaginar tant si ens referim a la seva figura present simbòlicament en l’imaginari col.lectiu de la nostra cultura, com si ens referim a la representació formal, plàstica, en el món de l’art. També en l’àmbit dels ex-libris. Cal imaginar Dulcinea. Per arribar a Dulcinea no hi ha camins, s’han de fer. I aquest és el gran atractiu del viatge, tant l’existencial com l’artístic.
 

 

   


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada